VALÈNCIA. La setmana prèvia a Nadal quasi dona un disgust al valencianisme. Un gol de canella de Yunus i l'encert de Guedes van fer possible respirar coperament i que el vigent campió continue viu. Ja veuen. Les coses del COVD tenen estes coses. Vigent campió una institució que en res es sembla a allò de maig de 2019. Amb aquell entrenador disfrutant dels dilluns al sol. El futbol és aixina de rebuscat de vegades.
Imaginen que haguera passat si Terrassa haguera sigut un nou capitol de la història negra del Valencia CF en Copa. Guadix, Novelda, Alicante o Lleida van vindre a la ment la nit del dimarts quan en el minut 83 el marcador era 2-0. Com sempre, l'estat d'ànim juga també en este invent de la pilota. I potser la remuntada davant un bon equip de Tercera, més enllà del deure complit, haja sigut el primer pas per començar a construir una moral d'un equip fet malgrat tots els elements, però que sembla que té un amor propi més gran que totes les coses.
I per això, recuperat per a la causa, està Gayà. Un capità que feia de capità abans de portar la cinta. Un xiquet que en els seus primers passos en la màxima categoria, raonava les jugades en valencià amb altre xiquet, Paco Alcácer. La llengua i l'equip, algo tan caracteristic de la institució que cal recordar-ho per saber qui som. O per a que ho sàpiguen els que han vingut de fora. La vida m'ha donat la oportunitat de passar un temps amb una de les màximes llegendes del valencianisme, Ricardo Arias, una de les persones que han reforçat els ciments del Valencia CF per a sempre. Un capità capaç de portar a sopar a casa d'un amic comú a tot un campió del món com Mario Kempes per animar-lo de cara a la final del 79. I ja saben com va acabar allò. Un tipo que fa estes coses ha de ser part del club sense dubtar-ho. I escoltar-lo quan parla. I agrair els consells que et puga donar, en el futbol i en la vida.
'Eres més lento que Buqué' es sentia feia temps a la grada de Mestalla. Un senyor de Barcelona que va fer-se amo del 10 en els anys 50, alçant polseguera quan caia de l'onze titular. Una versió clàssica del talent que després vam viure amb Fernando o Arroyo, amb lovers i haters, que es diu ara. Entrenador, secretari tècnic i un puro inseparable al que la copa del 70 se li va escapar a la banqueta però deixant una empremta eterna. Són estes persones, les que han passat pel club en en els 101 anys de història allò que ens fa grans. I que Gayà, com Soler, Jaume i alguns més que senten el ferro en l'actual plantilla ens obrin l'esperança de ser millors al camp que als despatxos.
Capitans. Història. Res més. Quasi res, saben?