VALÈNCIA. Si alguna cosa ha quedat clara amb tota esta crisi i moguda social dels últims temps és recordar la debilitat, o inexistència, del entorn del club. És la mateixa de sempre, no ens enganyem. Tal vegada, més o menys ressaltada pel perfil dels seus personatges, però igual de decadent e insignificant.
Al final sempre recau tot sobre l'anonimat de la massa, que veu la seua protesta o mal estar disgregat, sense la força que requeriria ni rìu que desemboque en alguna cosa concreta. Tampoc la seua cridòria obté una gran visibilitat. Quan no ho fan callar amb megafonies que provoquen baixades de tensió, són analitzats amb desdeny. Sempre es troba l'excusa per a donar-los una sobirana dutxa de condescendència.
Solem tractar a allò que cridem entorn com una cosa abstracta, però és una eina necessària en moments delicats. La fortalesa d'un club es mesura per la salut del seu entorn. I en el passat, quan de veritat va fer falta la mobilització, tampoc va estar. A Soler, per exemple, no se li va dir ni mu fins a la famosa roda de premsa de Villalonga en la llotja, quan ja era massa tard i no hi havia res que fer, més que gestionar una ruïna que seguim pagant. L'operació PP ni tan sols es va qüestionar, quan qüestionar-la era l'única manera de tractar-la. Fins la etapa Llorente, una absoluta pèrdua de recursos i temps, era venuda amb aplaudiments i silenci quan es va requerir una visió crítica i exigent de la mateixa.
En comparació, açò d'ara amb Lim és una favada, però imaginem per un instant que no ho fora. Estaríem en les mateixes. Arribant tard altra vegada, assenyalant al que protesta en lloc de a qui executa, enredats fins a espavilar només quan les opcions siguen esglai o mort.
Pretendre vendre conspiracions, gemecs crònics, i faràndules varies quan el que ha predominat sempre ha sigut l'engolir i deixar passar, és fins a divertit. Entre altres coses perquè per a fer la revolució es necessiten líders, creïbles i amb ascendència, que ni existeixen, ni van existir, i probablement mai existisquen.
És el gran drama del València: absència d'un entorn sa. Sense anàlisi crític. Per a més inri, les poques entitats que ho envolten, garants en teoria de tot lo sagrat, viuen dolçament emmordassades. Silenciades amb convenis i prebendes. Mers gossets falderos amb pase VIP. Hem arribat a presenciar coses tan al·lucinants com al xicotet accionista defensant al màxim accionista. Unes penyes, que per no fer no fan ni tifos, exercint en més d'una ocasió de portaveu del club quan la seua funció hauria de ser la contraria. Acompanyat tot d'una premsa amb una tremenda crisi de credibilitat a ulls del consumidor, no superant els seus popes el rang de caricatura, deslegitimats en molts casos donada eixa tendència tan habitual a vendre la seua ànima al diable per una trinxera, convençuts que és l'única manera de sobreviure (o fer-se un nom).
Fora d'açò, el no-res. I en eixe res està venut l'aficionat. I amb ell la mateixa institució. Tal vegada siga el moment de repensar els diferents actors del mal anomenat. Preguntar-se les penyes si de veritat necessiten a l'Agrupació. O a esta Agrupació. Trobar l'aficionat comú una manera d'articular-se per a defensar els seus interessos sense dependre d'altaveus silenciats o que directament els ignoren o perverteixen.
La contemplació va fer massa mal com per a seguir pregonant immortalitzar-nos en ella. Només per l'experiència viscuda la conveniència de la protesta, o la queixa, hauria de ser més respectada. Perquè ací no hi ha més interessos ocults que l'interès en què ningú òbriga la boca. A males, preferisc un excés de cèl a seguir com si res fora amb nosaltres per a escandalitzar-nos molt fortament després perquè ningú va dir res. Que és el que porta succeint des de fa trenta anys.