No es podia arribar a menys

VALÈNCIA. Esta setmana passada l'okupa que ostenta el càrrec de president del València ha complit quatre anys al front de l'entitat blanc i negra. Eixa fita l'ha convertit en el president de l'València CF amb el mandat més llarg en el segle XXI i també en el més impopular, provocador i polèmic possiblement de tota la història del club. L'absència, durant una temporada i mitja, de  públic a Mestalla, sense dubte ha afavorit que el “funcionari” singapurés haja arribat a eixa xifra.

El presumptament diplomàtic asiàtic va arribar a la presidència després de rellevar a Layhoon Chan, primera dona i també la primera persona no nascuda a les nostres terres, que ha ostentat eixe càrrec. Si la senyora Chan no sabia de futbol, almenys les seues formes eren les adequades per complir amb les obligacions i el protocol que la presidència d'un club com el de Mestalla requereix. Altra cosa és Anil, qui a banda de no saber de futbol, ni de gestió, ni el que representa el ser president del València, tampoc sap mantindre les formes, ni en Mestalla ni en molts altres llocs.

Des de l'1 de març de 1919, quan Gonzalo Medina, va ser nomenat president-delegat al dia de hui, els de Mestalla  han tingut, al llarg dels seus 102 anys de vida molts presidents. Des del primer d'ells a Amadeo Salvo, el president que va gestionar lamentablement la venda del club, les llotges d'Algirós i de Mestalla han vist passar màxims dirigents amb personalitats i perfils molt diferenciats, alguns fins i tot antagònics. Uns han pecat d'ambiciosos i fanfarrons, altres han passat a la història per ser afables i propers a l'afició, uns altres per la seua seriositat i pel rigor en la gestió  i també, com no,  altres ho han fet pel caos que generaren, per les errades o pels destarifos que cometeren al capdavant del club. I és que, com diu la dita, “de tot hi ha en la vinya del Senyor”. Però a cadascun d'ells, amb el seu estil i amb les seues particularitats, amb majors o menors èxits, amb millors o pitjors decisions, els unia un sentiment, un orgull i una satisfacció: el haver arribat a ser president del València. Açò era aplicable a tots, fins l'arribada de Murthy qui en res s'assembla als seus predecessors.  Probablement, quan el màxim accionista li va proposar el càrrec no sabia absolutament res del que era el València i ara, després de quatre anys, continua sense saber-ho i quan marxe, esperem que siga quan més prompte millor, continuarà sense saber  el que representava ser president del club que porta al seu escut la nostra Senyera i el nostre ratpenat.

Com ja ho he escrit alguna vegada: ni ell podia arribar a més, ni el club a menys.