Existeix a valenciastàn un espècimen prou curiós. Quan s'inicia algun procés de canvi, o ruptura, abracen sense miraments l'opció més frentista. Donen igual els arguments, o els punts nocius que decoren la postura que apadrinen, la seua defensa a tal elecció es basa en l'agressivitat, l'assetjament, l'insult, la persecució, la constant repartició de carnets…Violen, a crits, acoquinant per a imposar la seua veritat, lo inviolable amb una desvergonya sorprenent.
Quan el temps els lleva la raó, que per desgràcia sol ser sempre, tampoc se'ls pot enlletgir la seua conducta, o retraure les seues actituds vexatòries. Com algú trenque el decòrum que vesteix a la resta, basat en el principi de no ser com ells i rebaixar-se al seu nivell, es victimitzen amb idèntic escàndol. Qualsevol crítica, per mínima o passatgera que resulte, la utilitzen magistralment per a inventar-se campanyes contra ells, fer pinya, autoreafirmar-se, i simular ser els pobrets (ever) de la història. Són imbatibles en este camp.
Han menyspreat èxits del mateix club, que són de tots, per a seguir aferrats al pal mentre el vaixell s'afonava. Algun s'ha defecat a cel obert en la mateixa institució per a defensar la seua adhesió sense fissures al règim. S'han rigut de les conseqüències de demolir el VCF i del resultat que ens portaria al escenari actual. Han justificat abusos que una ment sana i equilibrada no faria ni per diners. Han aplaudit el desmantellament del equip. Però, pobre de tu, no se t'ocórrega dir-los res ara, que han fet el més espantós dels ridículs, perquè està mal vist, ja que fer-ho et converteix en el malvat per anar ‘assenyalant’, ‘perseguint’, ‘atacant’... i és clar, ‘ara toca unir-se’.
El problema és que molts d'eixos van repetir jugada amb Soler, i amb altres tants. Sobreviuen, es refan, i tornen amb el seu manual d'estil una vegada i una altra gràcies a la generositat de la resta, que abraça allò de mirar cap a altre costat i oblidar. És una postura sana, la veritat. La humanitat avança a força de passar pàgina. Per això ells sempre guanyen. Per això esta classe de personatges mai pràctica cap cura d'humilitat, ni introspecció crítica que endrece el seu comportament, es van aferrar a eixe joc perquè sempre van trobar excuses per a justificar-se apel·lant a falsos sentiments i a retroalimentar una divisió que afavorisca passar de puntetes sobre judicis com estos, beneficiant-se de l'excessiva bondat del personal. Així que sempre tornen, embravits. I tornaran. Quan Lim pegue l'espantada i es presente el pròxim dimoni, seran ací, on han estat sempre. I seran els que ens diran, allà pel 2030, que ‘Lim ja es va tindre que anar per culpa de l'afició’. I ens ho diran com a retret per no engolir-nos l'enèsima barbaritat que impere en eixe temps.
Certament ara prevalen altres coses, com evitar el descens en els pròxims dos o tres anys, o llevar-nos de damunt a estos terroristes del sentiment que arribaren de Singapur. Però el VCF no sanarà veritablement fins que es modifiquen estes conductes o s'aparten a les pomes podrides del cistell. En dit trànsit s'han sobrepassat límits inacceptables, un atac a la mateixa entitat des de dins i des dels voltants amb l'única finalitat de mantindre quotes de poder, perpetuar connexions, guanyar protagonisme en xarxes socials i bobaes vàries. Gravetat que ja no pot continuar ignorant-se com va succeir antany perquè el mal collit porta a l'entitat del rat penat directament a la trituradora.
Unir-se?, sí, però mai amb esta gent.