La memòria és estranya. Una pregunta d'un gallec que decora figuretes del subuteo va fer adonar-me de lo difícil que és retindre certs detalls. Anava el VCF a la final de 1934 amb pantalons rojos, o negres? Fa anys que porte documentant els equipaments (i complements) del club en les seues primeres dècades de vida, i altres tants amb la final del 34. Hauria jurat, no obstant, que eixe partit es va jugar de roig de cap a peus.
Al comprovar-ho vaig topar-me amb infinitat de fotografies que havia vist mil i una vegada, observant, amb sorpresa, que efectivament, les calces i els pantalons tenien pinta de ser negres. Tenien perquè les imatges de periòdic, per la seua mala qualitat, no és la primera vegada que em porten a engany. Els originals, a major resolució, mostren coses que en la desgastada pàgina d'un diari no s'aprecien. Esta vegada coincidien, a pesar que en els milers de textos no es fa referència a res que no siga la ja famosa camisola granada amb la senyera en forma de ve sobre el pit.
En eixe exercici vaig trobar altra fotografia. Una que també havia vist milers de vegades però que tampoc recordava el detall que ara em crida l'atenció. D'aquell desplaçament a Barcelona de 1934 he vist de tot. Viatges d'aficionats amb bicicleta, en mobylette… camionetes que al dia a dia transportaven animals, o fardells, aquella jornada es van omplir de gents amuntegades rumb a Montjuïc. Vagons de tren de gom a gom que imiten les estampes que ens arriben de l'Índia. Cues quilomètriques per a comprar entrades; revendes amb episodis mafiosos per a fer-se amb un bitllet. Viatges amb vaixell amb il·lustres a bord plens d'anècdotes. Les Rambles envaïdes per milers de persones fent sonar traques… però mai vaig llegir res sobre un senyor en cadira de rodes.
Miren-ho. Està a la bancada valencianista. Al fons es veuen dos senyeres al vent. Les banderoles que una tenda local va regalar als viatgers, presents. Pot ser que resultara un de tants valencians emigrats a Barcelona que va fer l'esforç de pujar a Montjuïc. Tal vegada, fora realment un valenti fent un viatge d'aquella envergadura, sense medis adaptats, ni comoditats de cap mena, per a assistir a la primera final del seu equip.
Des del principi, les escenes de passió de la massa valencianista van ser increïbles per a un club acabat de fundar. Al 1934 a penes tenia 15 anys de vida i ja era capaç d'arrossegar vint mil persones a una final. I amb anterioritat, tirar a milers més als carrers a celebrar triomfs memorables en el campionat de València o en la Copa. O desplaçar-se un centenar a Castelló en 1921 per a un derbi que va acabar a hòsties. Detalls que contrasten amb el temps necessitat per altres equips per a pastar tals adhesions, assumpte que ací va sorgir des de la mateixa fundació de l'entitat.
El misteriós home en cadira de rodes (per la pòlio, per un accident laboral, tan habituals en aquell temps, per lo que fóra…) és una metàfora de tot això, i de nosaltres mateixos. Una representació ajustada del que és capaç de fer la gent pel seu equip quan hi ha voluntat. Malgrat els impediments, dels impossibles, de tenir la raó en contra, el poble de Mestalla és capaç de llançar-se i sortejar tots els ‘estàs boig’ que li cauen damunt. És la situació en la qual ens trobem actualment. Impedits, sense eines per a tirar avant ni revertir la tirania destructiva que exerceix Meriton sobre el rat penat. Però no obstant això, ací estem, disposats a presentar batalla.
Reconec ser pessimista, ni tinc, ni trobe, solucions al problema. Crec fermament que el VCF està condemnat, que és un pres al corredor de la mort esperant la seua execució, gastant a la desesperada els últims euros que li queden en recursos per a que li repetisquen el judici en un sistema que juga en contra seua. I que és més probable que acabem a segona que lliurar-nos de Meriton.
Però els pessimistes no tenim perquè tindre raó, a més, no aportem gran cosa. És més, sobrem en esta història. Al club el salvaran aquells que creguen que poden salvar-lo. Ho hem perdut quasi tot, en esta lluita per recuperar el VCF només podem guanyar. Les plataformes que van sorgint, la quantitat de gent jove que ha arreplegat el testimoni i ha decidit que resignar-se no és una opció, són com el senyor de la foto. Els que aconseguiran trobar una via, encara que siga a base d'assaig i error, perquè no tenen por a la dificultat que tenen enfront.
Com ens diu el protagonista de la imatge, fa més el que vol que el que pot. Voluntat sorgida de la mateixa arrel del Bar Torino, portant-nos al segle de vida a força d'escalar murs més alts que el d'Invernalia. La força d'un sentiment que salvarà al club del que siga, encara que calga arreplegar-lo a trossos i tornar a ajuntar-los. La raó per la qual el VCF mai morirà per molt que ho maten.
“Perquè haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”, com diu el poema de Vicent Andrés Estellés.