I precisament açò, l'absència de gent jove, és un altre assumpte preocupant. On està? Per què renuncia sempre a ser protagonista en l'associacionisme civil valencianista? Què estem fent?
VALÈNCIA. Escoltant els discursos dels candidats, cada vegada que hi ha eleccions a l'Agrupació de Penyes, un té la sensació de que porten tota la vida prometent el mateix. És una cançó repetida per els qui, de manera quasi insistent, com una vella tradició, sempre sorgeixen de les directives cessants. Es veu que en les seues dilatades trajectòries dins del sistema mai tenen temps d'escometre millores.
Un altre tret cridaner en els seus arguments és eixa candidesa que fa parèixer que no haja passat el temps, com si continuarem al 1998. No han d'haver entès la lògica amb la qual es mou Meriton, arisca amb l'entorn, i que ja ha laminat a l'Agrupació fins deixar-la tremolant.
Està bé voler recuperar la posició de privilegi, però trobe a faltar una postura més insolent. De ruptura en positiu. Aprecie massa ànsies per viure a l'ombra del club quan resulta més peremptori renunciar a aquells temps d'obediència a canvi de cotxe oficial i llotja VIP. Recuperar la pose de lobby social al qual témer i tindre com a referència davant qualsevol vaivé és el necessari.
És el que més em preocupa del nou Papa valencianista, llegir-li paraules que ja he escoltat fins a la sacietat en boca de quasi tots els presidents que he conegut.
Anhelar eixa independència no és assumpte baladí, l'Agrupació ha mutat en un ens mort, absent, en moments on més falta feia. Muda i desapareguda. Aletargada i complaent. Només cal veure la sagnia en associats que ha patit en l'última dècada. Un poc més i han de tancar per falta de penyes.
És el que necessitem ara mateix, un associacionisme valencianista fort i lliure. Plegar-nos sobre nosaltres mateixos e impulsar-nos com a col·lectiu en temps insulsos, freturosos d'al·licients, on l'entitat està en mans de l'aïllacionisme. Orfes de club, és quan més hauríem de tirar del carro pel nostre compte.
Supose que és una altra quimera de les meues. Només cal veure les calbes dels que s'ajunten darrere de l'Agrupació. Directives endogàmiques que es van alternant en el poder. Tots majors de 50 anys. Allunyats del món tecnològic i modern, embardissats en un folklore ranci. On l'absència de joventut és tan alarmant com cridanera.
I precisament açò, l'absència de gent jove, és un altre assumpte preocupant. On està? Per què renuncia sempre a ser protagonista en l'associacionisme civil valencianista? Què estem fent?
En ocasions em plantege si no seria fins i tot convenient deixar l'Agrupació i crear un ens nou, no governatiu, per tant 100% independent, on tots eixos impulsos, il·lusions i joventuts amb ganes de treballar de veritat pel col·lectiu conjumine a una massa dispersa i sense discurs, que pose veu i solucions a les seues inquietuds i preocupacions. Que genere un sentiment col·lectiu i acabe amb esta sensació de desarrelament generalitzada que ho impregna tot. Una força viva que no estiga només per a organitzar sopars els dijous en el casal i viatges a Vila-real una vegada a l'any.
Cal una massa social activa, militant. Just lo contrari del que pretén la propietat, obstinada a modelar un entorn en permanent estat d'stand by.
Antigament les penyes foren símbol de la lluentor i creixement social de l'entitat. Vinculades des de 1920 al naixement del València e impulsores de la seua consolidació, pioneres quan en llocs amb més antiguitat tingueren que esperar fins al 1924 per a veure una. Hui, no obstant això, són tot el contrari, l'organisme que millor reflecteix la decadència del ratpenat, devorades per uns temps on se'ns ompliren els col·legis de samarretes de Messi i en els nostres carrers ja és habitual escoltar traques quan clubs aliens a esta terra guanyen títols.
Si som incapaços de construir fonaments en temps de crisis, quan tornen els dies de glòria seguirem tenint peus de fang. Espere que Fede Sagreras siga qui ressuscite, modernitze i revitalitze l'assumpte, encara que no tinc molta fe en què ho aconseguisca.