X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

OPINIÓN

Una última oportunitat

3/12/2018 - 

VALÈNCIA. Porte uns dies pegant-li voltes al cap. Moltes. O massa, com diu la meua dona. Dijous, un habitual columnista d'esta casa, però per damunt de tot un amic, va dir adéu al món del periodisme esportiu. Per què!? Si l'apassiona esta professió tant com a mi! “Perquè açò ja no és el que era”, podria ser el resum de la seua argumentació. Parle de Vicent Marco. Un dels tipus més enginyosos que conec. Ràpid com ningú, hàbil, mordaç. El vaig conéixer ara fa onze anys a la redacció de l'extinta Ràdio 9. Encara recorde com si fóra ahir l'interrogatori que va fer-me sobre el filial del València. I les coses com són, vaig deixar-lo bocabadat. De cantera no controlava massa però era -i és- un tot terreny. Bàsquet, tenis o la vela. Ell era -i és- capaç d'informar de tot. Però s'ha fartat. Assegura, i cite literalment, que el nostre món “és un niu de falsedat ple d'egos i mirades de superioritat, que vist amb un poc de distància sembla de vegades ridícul”. I afegix: “el periodisme esportiu actual no em representa”. A mi, Vicent, tampoc. Almenys no una part.

No estic d'acord amb la teua primera asseveració perquè crec que encara la falsedat i l'ego existixen, pero estos no reflectixen tota la realitat sinó que només descriuen una xicoteta però molt sorollosa part de la mateixa. També és de veres que la nostra feina ha canviat. Primer perquè no hem sabut defensar-la. Hem de reconéixer-ho. Les noves tecnologies i especialment les xarxes socials han dibuixat un escenari diferent en el qual la informació i les opinions mesurades semblen passades de moda. Ara triomfen els extrems. Has de ser qui més defense una postura, a un jugador o a un equip, o bé el hater més estrambòtic si vols tindre un poc repercussió. I ens hem oblidat que nosaltres, els professionals, únicament som el nexe entre allò que està passant i la resta de ciutadans que ens elegixen enmig d'una oferta infinita d'alternatives. No som la notícia. Mai hem de ser els protagonistes. Però malauradament ens hem de guanyar el pa i les condicions laborals de la gran majoria dels mitjans de comunicació d'este país obliguen a fer coses, que en altres circumstàncies, en aquell periodisme en el qual tu i jo coincidírem, no faríem ni amb cinc cassalles seguides.

Però jo vull donar-li una oportunitat. Una altra més. No sé si l'última. La il·lusió amb la qual decidírem un dia dedicar-nos a relatar alegries i tristeses esportives pense esprémer-la al màxim. I ho faré adaptant-me als nous temps i lluitant en ells pels valors en què crec. Servisca com a exemple el color de la camiseta de cadascun. Jo sóc del València des que vaig nàixer. De bressol. Tant com per a què en l'últim cap de setmana que tindré “lliure” en molt de temps vaig decidir acostar-me al Bernabéu. Veure la rata penada pel vell Chamartín és sempre diferent. Però no per això defensaré allò que és indefensable. Com l'actitud de l'equip en la primera meitat. Indigna d'una entitat que en poc menys de quatre mesos complirà cent anys d'història. En un escenari com el de dissabte no hi ha cap argument que justifique que, davant la possibilitat de superar a un rival directe en la carrera per la Champions, els futbolistes no mossegaren. Més enllà del seu nivell d'encert. Però i la lluita? On estava l'entrega? Això no es negocia. Mai.

Una circumstància que va quedar patent en la segona meitat. A l'eixida dels vestidors, el València va saber reaccionar. Semblava una formació diferent. Tant, que va gaudir de fins a quatre ocasions per a empatar. I al Bernabéu no pots fallar. Si perdones, ho pagues. La falta de gol ha passat de ser preocupant a convertir-se en un drama. Però com he fet amb el periodisme esportiu vull donar-li una oportunitat. A ells i a l'equip. Una altra més. L'última. Perquè no m'entra en el cap que als quatre davanters se'ls haja oblidat marcar. La campanya anterior en feren 72 castanyes! Però la mala classificació no és sols una qüestió d'atacants. Marcelino encara no sap el que es guanyar a un gran com a tècnic de Mestalla, Parejo no està, i jo sí l'espere; Guedes -i la seua lesió- són l'ombra de l'extrem que enlluernà a Europa, a Kondogbia ens l'han canviat... i així podría continuar quasi un per un. Però de poc serviría. Ara és moment de no buscar culpables i sí solucions. Perquè o apleguen ja o la Lliga de Campions sols tindrà un camí: guanyar l'Europa League. I dir acò el 3 de desmembre sona dur. Massa.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email