The English Game

VALÈNCIA. 'The English Game' és una minisèrie de televisió que narra els orígens del futbol modern a Anglaterra. L'acció és situa al voltant de 1870, quan el futbol encara era un esport majoritàriament dominat pels equips integrats per aristòcrates i burgesos. En els sis capítols de la sèrie s’escenifica la lluita de classes que va existir entre els equips representatius dels treballadors i els dels privilegiats. I com la democratització de la seua pràctica va canviar el sentit del joc per sempre.

I algo semblant va succeir fa uns dies amb el megaprojecte de la Superlliga Europea, creada per algunes de les entitats futbolístiques més importants del món i que es va vindre a terra com si fora un castell de naips. Eixe engendre diàbolic, ideat pel “ser superior” Florentino Pérez, que volia trencar amb el futbol que fins ara coneixíem es va aturar per la renuncia a seguir endavant de Liverpool, Chelsea, Arsenal, Tottenham, United i City, els dos equips de Manchester.

L'eixida, quasi en cascada, només quaranta huit hores després de ser presentada esta nova competició, d'estos sis clubs anglesos  no va ser casual. Diferents persones, organismes i col·lectius van alçar la seua veu oposada a tan ”brillant” idea. Una pressió que va tindre fonamentalment dos fronts d'actuació: el poder polític i el dels aficionats.

Des d'un primer moment, el Govern britànic, amb el recolzament de l'oposició, va actuar sense fisures i va avisar als sis clubs que no dubtaria en prendre totes les mesures legals al seu abast, si continuaven amb les seues intencions. Dos declaracions de Boris Johnson i una reunió urgent amb el ministre d'esports, la Federació i la Premier deixaren ben a les clares la posició bèl·ligerant de l'executiu britànic front els sis clubs rebels.

El segon element clau en esta renuncia han sigut els aficionats. Els del Chelsea van ser els primers en eixir als carrers per expresar la seua opinió contrària i ho feren en la prèvia del partit del seu equip contra el Brighton. La massiva concentració de supporters va provocar que el començament del matx es retardara 15 minuts. Els seguidors “blues” iniciaren una protesta que va mobilitzar a la resta d'aficions. I així va succeir, si els seguidors primerament es van manifestar per exigir la retirada dels seus equips de la Superlliga, ara estes protestes continuen, exigint més responsabilitats als seus directius. Fins i tot els seguidors del Manchester United i de l'Arsenal FC, han exigit de manera massiva l'eixida dels seus propietaris.

Si traslladem el viscut a Anglaterra amb la Superlliga, a l'actual situació societària del València, podem trobar l'exemple perfecte per saber quina ha de ser la manera d'actuar davant d'una situació provocada per un màxim accionista que està conduint el club a l'abisme.

A Singapur han de saber que el valencianisme no accepta cap excusa de mal pagador més, ni cap retard en la execució de l'ATE del Nou Mestalla, ni la mort per inanició del primer equip, ni el desgavell que ha patit el filial i la resta del futbol base.

I tot açò ha d'eixir de l'acció coordinada i d'un discurs sense contradiccions ni personalismes, dels nostres polítics. Començant per la Generalitat i l'Ajuntament del cap i casal, continuant pels partits de l'oposició, dels quals no s’entén el seu actual silenci i més si tenim en compte la transversalitat ideològica de l'afició valencianista.

A més de l'acció política, també cal mobilitzar a la massa social mitjançant les diferents plataformes i organitzacions opositores a la gestió de Peter Lim i de la seua titella Anil Murthy. Amb accions que, respectant les mesures sanitàries actuals i sense cap tipus de violència, tinguen el suficient impacte en els mitjans de comunicació per a que la seua repercussió arribe fins al racó més amagat de Singapur.