Algirós a Puerto Cortés

VALÈNCIA. Farà vuit anys ja. Tants que ni puc recordar com vaig donar amb ell. Però un dia d'aquell temps em vaig topar amb un hondureny que volia fer un camp de futbol per a l'equip del seu barri. Un equip de xavals i xiquetes que ell mateix havia fundat. Vestien samarretes casolanes, elaborades a mà, imitant els patrons oficials. Una dedicació al detall que fa que no es conformen amb teles desiguals, sinó que segueixen amb escrupolosa actualitat la canviant col·lecció del VCF. Logos torts, escuts de diferents grandàries, i línies mal alineades, però sense desviar-se ni un mil·límetre de la moda que marca Mestalla.

Podria ser una història qualsevol si aquell camp, aquells xiquets, i tal obstinació, no s'estiguera desenvolupant a Puerto Cortés, a la Colonia 30 de Mayo. Un xicotet barri d'una xicoteta ciutat d'Hondures.

Era impossible abstraure's davant allò, així que vaig contar l'aventura d'este migrant enamorat del VCF, vaig parlar de com els havien furtat el campet de futbol en el qual jugaven (presidit per un pal en el qual onejava una bandera amb els colors valencianistes) per a dedicar-ho al cultiu d'oli de palma. Del gegantesc escut del VCF que decorava l'entrada al centre social del poble. D'aquell C.D. Valencia que anava pel futbol regional hondureny representant a un barri a força de pilotades i d'introduir a les dones en l'esport rei. De la conversió en equip nòmada i les dificultats perquè l'Ajuntament els donara un lloc on caure. De la branca social que emprava aquell club per a donar-li eixida a xavals que en el context centreamericà solen acabar allistant-se en bandes o sent adictes al pegament. Ho vaig explicar, i ell, Álvaro Espinoza, em relatava que l'article havia sigut portat davant el responsable polític per a pressionar. Ahí va començar una relació epistolar de vuit anys durant la qual, amb puntualitat, ha anat informant-me dels progressos. De manar aquells vídeos i fotos veient la remuntada al Basilea enganxant il·legalment l'antena a televisors vells a una còpia de les escriptures quan després de molts anys i penúries van poder fer-se amb un terreny per a construir el seu camp.

Inevitablement la tenacitat d'Álvaro per tirar avant el seu projecte per al barri recorda al dels fundadors del VFC. Temps, voluntat i escassos diners, sense ajudes ni patrocinis de ningú, amb pitjor sort que els del Torino. La seua batalla per a fer-se amb un solar ha sigut una aventura de paranys burocràtics i travetes polítiques de set anys de duració que els ha portat fins i tot a haver d'afrontar una despesa extra: Adquirir altra fanecà per a construir un accés al estadi. Un nou escull finançat amb la venda de samarretes i rifes en les que tot el barri, com sempre, va respondre sense fissures. Perquè així és açò ja, 30 de Mayo és el mateix VCF. Una aventura que onejant la bandera valencianista ha anat conquistant carrer a carrer fins a fer-se amb el raval sencer.

Sí, tot això, des de 2013, ho coneixen al VCF. Però malgrat la insistència no van voler involucrar-se més enllà de prometre algun enviament d'equipaments vells que mai es va produir.

La nostra última comunicació va ser durant la matinada del dissabte, amb la seua habitual puntualitat em va enviar mig centenar de fotografies al crit de “Ja han començat els treballs!” Màquines removent terra. Set anys de batalles administratives es traduïen en tractors delineant un somni. En elles, els involucrats, des dels xiquets fins a Espinoza i els seus còmplices, posaven en mig d'una mar de color roig lluint orgullosa satisfacció. “Tot molt modest, una torreta d'il·luminació i un vestuari”, contestava quan li vaig preguntar sobre les instal·lacions a construir. Ho va dir com si li fera gust a poc. Però és molt per a haver començat ell només, com un Quixot, a lluitar perquè les xiquetes i xiquets del seu barri tingueren un lloc, i un equip, on jugar al futbol i socialitzar en lloc d'abandonar-se a recórrer centenars de quilòmetres per a fer-ho, o quedar a l'espera de ser caçats per màfies. D'enfrontar-se a una caterva de polítics que mai li van donar prioritat, i veure, finalment, plasmat el seu somni en un bonic terreny de joc que imita en tot al vell Algirós. Un somni que va aconseguir convertir-se en el de centenars de persones del seu barri. Un somni transformat en realitat baix la bandera del València CF, símbol omnipresent que ha acompanyat des dels inicis.

Espinoza és l'últim representant de la voluntat de voler arribar, hereu nat d'aquell esperit macerat al Bar Torino. L'exemple de que el VCF serà infinit e immortal mentre tinga gent que lluite per ell. Culpable de que un trosset del club de Mestalla arrele i deixe la seua petjada en l'altra punta del món, en la punta oposada des de la qual s'està destruint a l'entitat. Una espora que floreix com va ocórrer seixanta anys arrere quan els fills dels exiliats valencians van fundar a Mèxic el València F.C. (encara existeix), culpable, i culpables, de la gira mexicana dels anys seixanta i d'eixos homenatges clandestins del club als republicans en l'exili.

Hi han molts Valències dins del València, i afortunadament cap és, ni serà mai, de Meriton.