De l'Imperi Austrohungarés a Noruega

VALÈNCIA. El passat cap de setmana es va conmemorar el centenari del naixement del genial director de cinema Luís García Berlanga, valencià i valencianista. Un referent cinematografic universal que sempre va fer gala del seu amor per l'equip de Mestalla. Fins al mateix moment de la seua mort, el sentiment per l'equip del ratpenat el va acompanyar. La nit del seu decés va sopar, va vore un partit del València per la tele, es va gitar i ja no es va despertar. Una personalitat del món cultural que, de la mateixa manera que el darrer Premi Cervantes de les Lletres, el poeta d'Oliva Francisco Brines, sempre va fer gala del seu reconegut valencianisme. En les seues columnes d'opinió al diari “El País”, no era difícil trobar  referències sobre l'equip de la seua vida i del que son pare va ser directiu als anys seixanta. Altre insigne escriptor, Rafael Chirles també pertanyia al “poble de Mestalla”. Com Max Aub, possiblement el primer escriptor en fer de l'equip i dels futbolistes del València peces fonamentals per entendre a alguns dels personatges i de les trames argumentals que apareixen als seus relats.

A banda de cineastes i escriptors, les grades de Mestalla també han vist entre els seus seguidors a destacats artistes plàstics, com els pintors José Segrelles o Juan Genovés. Este últim nascut i criat als  carrers del voltant del'estadi. La seua vinculació amb el club feia que, mentre la salut li ho va permetre, acudira al “cap i casal”, per vore jugar el seu equipdes de Madrid, on residia.

Desafortunadament, totes les persones abans mencionades ja no estan entre nosaltres. Però, per sort, el valencianisme futbolístic encara té referents al món de la cultura. Personalitats que, a banda de la seua enorme projecció artística i intelectual, fan gala del seu sentiment de pertanyença. Tal vegada, el pintor Rafael Armengol o l'escriptor Manuel Vicent, siguen els més reconeguts a hores d'ara. Però, entre els nous creadors del panorama artístic, la identificació amb el valencianisme futbolístic no ha minvat. Així, entre els músics, hem de citar als Tardor o a Cisco Fran, autors d’autèntics himnes dedicades al club. Peces que s'han escoltat en esdeveniments commemoratius i actualment en els diferents actes sorgits com a oposició als dirigents singapuresos.

En el panorama de les arts plàstiques no podem obviar al pintor  Rafael Armengol, ni la passió i devoció valencianista que corre per les venes de l'il·lustrador Jorge Lawerta. Les seues imatges, relacionades amb el club, ràpidament es fan virals a les xarxes socials, contribuïnt a la construcció d'un nou llenguatge gràfic adoptat, gustosament, pel valencianisme militant.

I de Lawerta a Lahuerta. No podiem finalitzar esta columna sense mencionar a l'autor de “La Balada del Bar Torino” i que amb el fenomen editorial “Noruega”, amb més de 10.000 copies venudes, s'ha convertit en un dels referents literaris valencians. L'amic Rafa Lahuerta, abans que novel·lista, va ser “tuiter”, quan encara no s'havia inventat Twitter. I els seus “tuits”, a mode d’editorials, es col·locaven en pancartes al Gol Gran de Mestalla. Uns missatges que representaven l'autèntica esència del club i reivindicaven un altre futbol, molt més lligat a les emocions que a les inversions. Tot el contrari del que passa amb Meriton Holding Ltd.