Despagats

VALÈNCIA. La vida. Eixa que diuen que té sentit i a la que li tens malícia dilluns de matí i amor etern divendres de vesprada. I més ara, que encara no te deixen viure-la a colp de combinats en Aquarium o qualsevol altre lloc de bones botelles a escollir. A partir de hui o demà tindrà el valencianisme, per acotar alguna afició patidora, un motiu anestèsic per esmortir els dolors del quatre-quatre-dos i els quasi per arribar un segon més tard, ixa menuda variació que separa l'alegria del divendres nit d'aquella que fa que te quedes despagat. Beneïda hostaleria de barres de bar.

La repetició de rutines del divendres passat es van repetir en el de fa tres dies, buscant el mateix objectiu: una alegria inesperada en els minuts de complement. L'aficionat és, som, aixina. Ens agarrem a aspectes supersticiosos que ens fan creure que qualsevol cosa o acció diferent a les que hem fet van a tindre incidència en allò que faran els Guedes, Kang In i companyia. La fe meneja muntanyes quan la raó te tira a la cara que no va a ser allò que vols. 

Però clar, ja sabem que això no passa. Que res tenen a vore les nostres rutines per als atletes del baló. I te pases el divendres nit, o el dissabte de vesprada, amb ixe mal cos d'una lleugera ressaca quan l'aperitiu se te'n ha anat un poquet de la mà. I t'acarones els cabells, encara que vulgues pegar un bon estiró dels que te fan ser perfil per a viatjar a Turquia. Estúpida manera de flagel·lar-te per culpa d'una tipos que no han fet el que tu desitjaves.

I arribes a casa. Que, en realitat, no has eixit d'ella però si ixes del teu reducte on veus els partits i pots dir paraules malsonants sense la censura infantil de la xicalla que va rondant pel menjador jugant amb les seues coses, despreocupada del teu drama personal. I portes la cara més llarga que en el futur velatori de Sabina o Keith perquè, en una hora o dos, el sentit vital te cau com un castell de cartes després d'una corrent d'aire. Tu, que havies organitzat el teu cap de setmana vestit de somriures a colp de gols, tractaràs de disimular que la felicitat no és completa. Per allò de la pilota i poder respirar. Perquè sí, encara que deia la xiqueta mediàtica que pitjor és morir-se, encara que no vulgues, el Valencia CF te fa la vida més rosa.

Per això, Kang In i la seua imatge després de ser canviat al Ciutat de València divendres és la nostra imatge. Encara pitjor, ja que no tindrem l'oportunitat de la revenja física en el pròxim partit. I només ens quedarà recuperar les rutines personals i tindre, el diumenge de vesprada pròxim, una alegria perquè ells, els que juguen, han arribat en el justet segon que toca, ni abans ni després. I que els nostres cabells no patisquen. I que Turquia, com a turistes sanitaris, es quede esperant.