El principi de Lampedusa i el VAR

VALÈNCIA. Començarem per recordar a Giuseppe Tomás di Lampedusa, escriptor italià del segle passat que en la seua obra "El gatopardo" va llançar una màxima referida a la política i aplicable a qualsevol àmbit de la vida; aquella de canviar-lo tot perquè res canvie.

Recordat el nostre punt de partida, m'endinse en la causa que motiva el meu escrit d'esta setmana. I dic d'esta setmana perquè hui estem a 19 de febrer, però fa exactament 8 mesos ja vaig publicar un escrit que es vaig titular "Jo tinc dubtes sobre el VAR" i en el qual vaig vindre a dir que no creia que el VAR arreglara molt. Això sí, vaig cometre l'error d'imaginar que s'aplicaria a Espanya el VAR amb els mateixos criteris amb els quals es va aplicar en el Mundial. "Criteris" i "Espanya" en la mateixa frase referit al futbol és com ajuntar els conceptes "Fernando Alonso" i "no excusar-se" en la mateixa oració; un despropòsit.

Tornant al VAR, hi ha una creença estesa entre els professionals del món del futbol, cada vegada el consulten menys i el deixaran per al fora de joc i poc més. El corporativisme s'ha carregat el que va poder ser un bon intent de buscar una major equitat en el futbol. Arriba la fase decisiva de la temporada i en l'estament arbitral es decideixen els descensos i les escarapel·les FIFA, això són molts dinerets en joc. Així que qui hui està en la tele, demà estarà en la gespa i viceversa, i com deia el gran Alfredo Di Stéfano "entre bombers no ens xafarem la mànega".

Esta no és una qüestió dels dos penals no xiulats el diumenge en àrea de l'Espanyol perquè el València CF no està a la meitat de la taula pel VAR. Però amb la mateixa llibertat que opine que el València en lliga no sol donar la talla en atac, dic que els àrbitres espanyols no donen la talla a l'hora de "marcar" els seus gols: personalitat i valentia.

Qui vigila al vigilant? Qui revisa al revisor? A Alemanya sí que ho van tindre clar i van substituir al cap del VAR. És el que ocorre quan hi ha autocrítica, és més previsible arribar a una solució si admets l'error. Perquè jugades per a excusar-se hi haurà en un 90% de les ocasions en un esport de contacte entre 22 persones. Ací parlar del VAR (i més si no és del penal a Vinicius) suposa que els portaveus de l'estament arbitral en els mitjans (igual que Tito Flo, ells també tenen els seus "Ronceros") córreguen a la desqualificació de la veu discordant. Matar al missatger (perquè en la meua professió som tan bobos que entre bombers sí que correm a trepitjar-nos la mànega) és tan vell com patètic.

En teoria el VAR era un instrument que va nàixer amb l'esperit de corregir errors arbitrals per a aconseguir una major equitat. Partint de la base que tot està controlat per l'empresa de televisió que té els drets del campionat espanyol i el propietari del qual té una "estretíssima relació" amb el president de la La Liga, entendrem que el negoci no pot quedar mai per davall del suposat principi de justícia amb el qual naixia el VAR. Perquè l'empresa que serveix la realització als àrbitres (Mediapro, i que ningú utilitze la demagògia per a dir que carregue contra els qui treballen allà. No tinc res contra els seus treballadors perquè jo hauria d'acatar ordres igual si treballara per a este operador) ho fa sobre la base de l'estructura que s'utilitza per a donar la cobertura televisiva als partits. I si un àrbitre té 8 càmeres en un Eibar-Huesca, mai serà el mateix que les 15 que puga haver-hi en un Madrid-Betis (per posar un exemple clar). Així que el principi de justícia i equitat, es trenca. Sempre alguns comptaran amb més mitjans que uns altres.

El temps, el negoci i el corporativisme arbitral han desvirtuat el VAR fins a convertir-lo en un invent que resol ben poc, cridat a ser un element que només reaferme la decisió que prenga el col·legiat que està sobre l´herba, sense tecnologia. En la polèmica resideix el negoci. Perquè resoldre, estem quasi com abans que s'aplicara la tecnologia. Tants milions invertits en VAR, per a què? Per a benefici de qui? Si vosté té cinc minuts, dedique-li temps a esta última qüestió.

A la fí, i com deia Lampedusa, ha canviat tot per seguir igual. Almenys, per a la gran majoria.