Que estem davant d'una cita històrica, i que toca omplir Mestalla per al partit d'anada davant de l'Albacete imagine que són dos premisses que a hores d'ara se li escapen a molt poca gent...
VALENCIA. En estos dies de calma "chicha" en els que poc cal comptar del primer equip del València CF ha irromput amb força el seu filial. El Mestalla de tota la vida, que va passar per denominacions com la de València "B" gràcies a normatives un tant discutibles sobre la nomenclatura dels equips filials respecte als seus clubs nodrissa (com si en el futbol no haguera coses més importants que arreglar), es fica de ple en el primer plànol de l'actualitat.
Els primeres calors de l'any (per cert, primers però no per això sense intensitat) sempre deixen les fases d'ascens. Estos "play off" -com se'ls diu ara- no deixen de ser la brutal injustícia per als equips que s'han passat tota una temporada lluitant per a ser els millors del seu grup. Però en estes categories -i en les que vénen immediatament per davall- això no dóna dret a un ascens. Quan el corredor de marató està exhaust, encara li endossen tres eliminatòries més a vida o mort perquè els mèrits contrets durant nou mesos servisquen per a alguna cosa o queden en simples, fredes i estèrils estadístiques. El desfasament entre les places d'ascens i descens, així com la més que discutible composició de les divisions futbolístiques en categories sense una correlació directa ni una distribució lògica torna a ser un problema de despatxos que paguen els que es visten de curt.
Però més enllà de la justícia o injustícia d'estos play off, la veritat és que és el seu moment. I pel que fa al València CF ha passat ja molt de temps des que Cèsar Ferrando va ficar al filial valencianista en una fase per pujar de categoria. Abans eren diferents, et sortejaven en un grup de quatre equips i havies de jugar sis partits en una lligueta. El que tenia més punts, pujava. Ni en aquella ocasió, ni en les anteriors amb Pep Balaguer -dos seguides- el filial valencianista va aconseguir el seu objectiu.
És més, el filial del València CF no aconseguix un ascens a segona divisió A des de l'any 1971, i ara està tan sols a dos partits de fer-ho.
Que estem davant d'una cita històrica, i que toca omplir Mestalla per al partit d'anada davant de l'Albacete imagine que són dos premisses que a hores d'ara se li escapen a molt poca gent. Inclús que l'equip que dirigix amb encert Curro Torres ja s'ha guanyat una nota altíssima en esta temporada passe el que passe en els 180 minuts que queden de temporada, també. Però vaig més enllà, cal preguntar-se: ha sigut correcte el model de filial esta temporada?
I hi haurà qui conteste que sí. Que ocórrega el que ocórrega -i en el pitjor dels casos- este equip deixa com a llegat diferents jugadors jóvens per a realitzar la pretemporada amb el primer i algun es pot fer un buit en el primer equip. Perfecte, perquè llavors anem a l'essència mateixa dels filials: ajudar al seu equip nodrissa, quan se li necessite. Llavors, com valorem que per tindre jugadors que excedixen de l'edat permesa, el filial enguany no haja pogut tirar-li una mà en tota la temporada al primer equip en el tema dels centrals?
Sé que pot semblar una reflexió inoportuna, però no sóc dels que es deixa guiar simplement pel resultat final. Si s'ascendix la planificació haurà sigut un èxit, i si no s'ascendix haurà sigut un fracàs? Em negue a una reducció tan simplista de les coses. De fet crec que esta pregunta ha de conduir-nos a un debat més profund i assossegat. Simplement ho deixe en l'aire. No crec que es puga contestar amb la deguda reflexió ací i ara -mentres m'estàs llegint-.
"No es pot canviar tot per un baló al pal", m'ho va dir un exconseller del València quan li vaig preguntar per Koeman instants després de classificar a l'equip per a final de Copa del 2008. El València li va guanyar al Barça 3-2, però Henry va enviar al pal que haguera suposat el 3-3 i l'eliminació del València CF pel valor doble dels gols en camp contrari. Koeman estava sentenciat per motius obvis i aquella frase tancava un "no ho podem fiar tot al resultat final".
Jo també demane el mateix. Primer felicitem Curro i als xavals, i després reflexionem.