Els altres 'suecs'

VALÈNCIA. La setmana passada, aprofitant l’enfrontament classificatori per al pròxim mundial entre Espanya i Suècia, li dedicarem està columna als dos jugadors suecs que han jugat en el València: Stephan Schwartz i Joachim Bjorklund. I finalitzavem la mateixa fent menció a l'anecdota que apareix al llibre del mestre Jaume Hernández Perpiñá '40 historicos del deporte valenciano' i que va protagonitzar Puchades al Mundial de 1950, organitzat i disputat a Brasil, on es va convertir en tot un ídol asent inclós a l'onze ideal del campionat, i on una mala interpretació del gentilici, de la seua localitat natal, va originar que algú es plantejara impugnar la seua al·lineació amb Espanya per haver confós Sueca amb Suècia i creure que 'Tonico' era suec i no suecà.

En els millors temps de Puchades amb el València, no va ser l'únic jugador nascut a la capital de la comarca de la Ribera Baixa, que defensà l'escut dels de Mestalla. El treball dut a terme, anys abans, per D. José Mahíques, mestre i pedagog, fundador de l'equip de futbol l’Infantil, origen de l'actual SD Sueca, va fer que nombrosos jugadors suecans arribaren a l'elit del futbol valencià i estatal en eixes temporades. Si Puchades va ser el més destacat, al seu costat també brillaren els seus paisans Paco Sendra i Daniel Mañó. Tots tres van formar partd'una de les alineacions més recordades per l'afició valencianista.

Paco Sendra va tindre una trajectòria futbolística vinculada totalment amb el club de Mestalla. Durant desset anys, va defensar al primer equip i al filial valencianista. Deu temporades en el València i set en el Mestalleta. Sendra va ser una peça bàsica del mig del camp del València de la segona meitat dels anys cinquanta, arribant a lluir el braçalet de capità. Durant estes campanyes va integrar la plantilla que va aconseguir el títol de Copa de 1954 i en la seua última temporada, al primer equip, va viure el debut a la Copa de Fires de la temporada 61-62, que va donar pas al primer títol europeu aconseguit pel club en 1962.

Per la seua part, Daniel Mañó, també va tindre una extensa trajectòria al València, alternant la seua posició natural d'extrem dreta amb l'esquerra. No debades, moltes vegades, va ser definit com un jugador de club. Va formar-se a les categories inferiors, fins debutar amb el primer equip als 19 anys, on es va mantenir durant 12 campanyes en les què va guanyar la Copa de 1954 i les Copes de Fires de 1962 i 1963.

Junt a ells, altres suecans també arribaren al primer dels equips valencians com Salvador Ibàñez i Solves.

José Solves va començar la seva carrera compartint el centre del camp del Sueca amb Puchades. Va fitxar pel Mestalla junt als germans Salvador i Juan Ibáñez. Solves destacava per la seua col·locació i el seu nivell defensiu, cosa que li va valer per signar un contracte de cinc anys amb el primer equip. On de nou va compartir línia amb Tonico. Però quan tot semblava que la mitja del València seria suecana, desgraciadament, es va lesionar greument el genoll en un entrenament, el que va acabar llastrant la seva carrera esportiva. Amb 27 anys, molt minvat físicament, va signar amb el Llevant.

Juan Ibáñez va arribar al club de Mestalla junt al seu germà bessó Salvador, brillant interior esquerre que va acabar al Castelló. Juan, per contra, era lateral dretà. Com en el cas de Solves, una lesió li va mermar les seues facultats i només va estar dos campanyes al primer equip.

Com es pot observar, al València dels anys 50, hi hagueren un bon grapat de jugadors suecans. Així que Sueca, i el seu equip de futbol, es convertiren en una font inesgotable de futbolistes de tanta qualitat com l'arròs que es produïa als seus camps .