VALÈNCIA. He de ser sincer amb vostés i començar dient que li he pegat moltes voltes al tema central d'esta opinió de hui, i he dubtat. Sí, he dubtat molt. I li he donat voltes a l'assumpte perquè opinar sempre és arriscat. I en este cas el risc és més per a tercers que per a mi. Per això he dubtat tant.
Crec que tots quedarem meravellats de tot el viscut a Mestalla el diumenge. Crec que tots ens emocionarem en major o menor mesura amb els actes previs i l'eixida de les llegendes, amb el partit i amb els focs artificials del final.
Crec que tots comprovarem el múscul social del valencianisme en la marxa cívica del dia 18. Una marxa que va lluir molt més gràcies a la presència de ex futbolistes il·lustres de la història de l'entitat. Només un cec seria incapaç de vore que el València CF té tal potència i tal múscul social que serà impossible que muiga. Més amunt o més a baix, més llorejat o més modest, amb més o amb menys estreles el València CF transcendeix a tots i a tot. Només la ridiculesa -o la submissió interessada- pot portar a pensar en salvadors de la pàtria. El València CF no els necessita, ha quedat més que demostrat estos dies.
Per això posar-me a parlar del mèrit de Ferran Giner i la seua Associació de Futbolistes em causa dubtes. Perquè d'entrada sembla que caiga en la incongruència i que estiga proclamant un salvador de la pàtria quan acabe de dir que el club no els necessita.
Però la veritat és que el "Xufa" va guanyar per golejada. El seu treball (amb el suport de molts empleats del club) li ha donat al Centenari la dimensió i brillantor que la cúpula de comandament del club no ha volgut atorgar a l'efemèride.
Des de fa molt temps (i quan dic molt, és més d'un any, i sé de bona tinta del que estic parlant) a Giner se li va ficar al cap eixe partit del qual tots gaudirem el diumenge. I de no ser per alguns del club que es van tirar mesos posant palets en les rodes (repetisc, i sé bé del que parle), la del diumenge podria ser una cita anual (com així es va intentar treballar en el seu moment, abans de dinamitar des del propi club la idea original. Reitere, i sé bé de què parle).
Així que reconéixer el mèrit i el treball de Giner i la seua Associació és tan necessari com perillós. No oblidem que estem a Espanya, i en este país quan elogien al de davant el normal no és treballar per a superar els seus mèrits. La moneda d'ús comú és parlar mal, agafar-li gelosia i llevar-ho d'al mig a qualsevol cost. I vist el vist, eixe no sembla un defecte enterament occidental.
Felicitats, "Xufa". I que no et passe res.