Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Hoy es 24 de enero y se habla de plaza granota LEVANTE UD opinión pd valencia cf
GRUPO PLAZA

opinión pd / OPINIÓN

La superlliga amb naturalitat

11/11/2020 - 

VALÈNCIA. Quan portem tant de temps amb rumors i plans per a crear una superlliga europea és perquè realment s'està movent entre bastidors. Ja va filtrar footballeaks documents interns de l'ECA amb protocols i fulls de ruta per a la seua creació. I ara, últimament, hem vist als propietaris de Liverpool i Man.Utd impulsant el seu modelatge, o a l'expresident del Barça parlant de la seua inclusió definitiva.

Ens escandalitza molt, i ens portem les mans al cap amb estos assumptes quan ens els donen a conèixer, però en el fons tracta d'una evolució natural. Estem davant el mateix procés que als anys 30 del segle passat va acabar amb les competicions locals comportant la creació de les lligues. Amb l'afegit del ultraliberalisme que ha envaït el futbol modern. Receptes, permeses per la progressiva desregularització, eliminant totes les barreres proteccionistes que asseguraven igualtat i competitivitat, que han aconseguit que un esport que estava enfocat per a la classe treballadora, amb els seus herois autòctons i les seues rivalitats de barri, haja derivat en allò que propugna el liberalisme: Un negoci gestionat per grans fortunes que ha convertit als rics en megarics i als pobres en megapobres.

Eliminat eixe principi d'igualtat, permesa i ovacionada per clubs i aficionats en la seua paranoia de més i més jugadors rutilants que convertisquen en instantani el triomf, les competicions nacionals no tenen sentit. Posem-nos en la pell d'un megaclub: Quin al·licient té que el Bayern, la Juve, el Barçadrid, o el PSG, guanyen tots els anys la seua competició per la flagrant absència de competència donat la grandària que han adquirit? Per a ells és un bunyol. Tant, que guanyar un doblet domèstic, un dia històric no fa tant de temps, és motiu de destitució si no brillen a Europa.

Enfrontem davant situacions anòmales. En tot el segle XX només es van guanyar quatre triplets, en lo que portem de segle XXI ja s'ha superat eixa quantitat. Mai en les grans lligues s'havien guanyat més de tres o quatre campionats seguits, ara assistim al vuitè i novè consecutiu com si res. Puntuacions que antany es consideraven inversemblants formen ja part del dia a dia: Amb 72 punts guanyaves una lliga, hui, amb sort, quedes quart.

No és una defensa, és una resignació. Una amb sentiment de culpa. Amb eixe malaltís ‘spend, spend, spend’ per la intolerància a necessitar quatre anys per a construir un equip hem espentat als clubs a abraçar estes merdes fins a convertir-nos en víctimes dels nostres propis desitjos. Arreu del món s'han rebut a amos milionaris amb fanfàrria i rebombori només per la promesa de glòria que significava. Encara que tals aventures, realment un reduït nombre de casos han tingut èxit, haja acabat en ruïna per a eixos clubs. Hem assimilat tant el circ que encara que les superlligues ens escandalitzen, promulguem el menyspreu a les copes, a les competicions europees que no són la Champions, i utilitzem amb fulgor i cotidianeidad palabros com ‘fracàs’ o ‘mediocre’ amb el to despectiu que caracteritza al clasisme.

Ens agrada anar d'oposició, però no deixem d'utilitzar el seu esquema mental.

Ens situem a la frontera d'un canvi de paradigma, tal vegada sense volta arrere. Tornar a regular s'antulla complicat quan les institucions cridades a fer-ho, com UEFA o Federacions, no sols estan en mans dels grans clubs, sinó que es pleguen als seus desitjos sense miraments. Que el mateix president de la UEFA forme part d'eixes reunions secretes per a crear una superlliga ja diu molt de lo irreversible que és tot açò.

Un canvi de paradigma que suposarà, com va suposar la creació de la Copa d'Europa, l'extinció de moltes realitats e imprevistos canvis de rol. Els grans de principis de segle XX van acabar sent els modestos de l'última meitat de centúria (el tsunami viscut en aquella època es relata molt bé en el llibre Home de Futbol). Tot apunta que el destí d'entitats com el VCF en el XXI serà idèntic. Condemnat a quedar-se fora d'eixe circuit i llastrat per la seua pròpia espiral destructiva no tindrà cobert en este banquet. Millor exemple que el mestaller de com l'ambició desmesurada posa fi a la teua vida no hi ha. Ja la seua inclusió en el futbol professional va ser miraculosa, més fruit d'un ardu treball de despatxos i pressió encapçalats per Luis Colina i la seua xarxa d'influències que pel dret esportiu. Ara, cent anys després, escapçat i sense força institucional, no tindràs ni una cosa ni l'altra.

No ho tenim en compte quan parlem de futur, però si hagueres amasat la teua fortuna a força de comissions en borsa, t'interessaria més ser la granja d'una elit que t'assegura milions i beneficis quasi nets, o un club que exigeix inversió constant i un alt cost per a mantenir-se en les altures sense un benefici clar?

Pot ser que esta mort en vida, en el fons, no siga més que una oportunitat per a renàixer. Queda l'esperança que mentre els grans es devoren a sí mateixos, es desprenen de la seua base local d'aficionats per a jugar partits en Shanghái o Tòquio, i adopten l'anglès fins al ridícul més snob ignorant l'idioma que parlen els seus als pobles i penyes, el futbol clàssic es reorganitze, es recomponga, i en eixe segon pla recupere a tota la gent que ha quedat pel camí retornant-li el vell llustre d'antany. Imagina un món de superlligues creades per a públic asiàtic i estatunidenc jugant cada tres dies, mentre en la vella perifèria europea, allotjats en camps de fang amb 20 mil espectadors, redescobrim el plaer del futbol. Un futbol nostre, davant futbolistes maldestres, amb les pells penjant e incapaços de fer una finta sense trencar-se el lligament creuat, que acabe soscavant els fonaments d'uns megaclubs que caminen en direcció contrària.

Potser tal fi supose el reinici. Encara que això mateix pensaven els defensors de la tesi amauterista fa un segle.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email