Milana bonita

VALÈNCIA. Per als que no coneguen el títol, els diré que és una frase de “El Azarías”, personatge magistralment interpretat per Paco Rabal en el film de Mario Camus que tan fantàsticament va portar al cel·luloide l'obra de Miguel Delibes, “Los santos inocentes”. Aquella obra descrivia fidelment la vida en el món rural dels anys seixanta. L'acció es desenvolupa en un mas i ens presenta dos realitats enfrontades: la dels senyorets i la dels seus servents (escenari idíl·lic en la voluntat dels propietaris de Singapur). Vorem als primers oprimir als segons, sotmetre'ls als seus capritxos i tractar-los amb total falta de consideració. Els segons, ignorants, analfabets, submisos, resignats, porten una vida que a penes mereix ser viscuda.

“El Azarías” és un exemple clar d'això. Unit emocionalment a un pardal al qual acaba matant el senyoret. Però sap que no té dret a protestar, perquè el senyoret és l'amo de tot allò.

Reconec que assistisc atònit, des que va començar este estiu la crisi, a la proliferació de “Azarías” que he detectat en un valencianisme endormiscat que és incapaç de destriar entre dos models de gestió perquè “el senyoret ha posat els diners i pot matar a la milana quan vulga”. I no deixant de ser una realitat, Lim va comprar el València CF com un negoci més ja que no és valencianista des de xicotet, potser un poc de la dignitat perduda no li vindria malament a l'entitat.

No entraré en com arribarem fins ací perquè cadascun té una versió que sempre va dirigida a culpar al bàndol d´enfront i la discusió ja me cansa. Importa poc el València CF, només qui té la raó, qui fa més soroll. Que el València CF estiga sent maltractat és el de menys per a uns i per a uns altres. 

Són aquells que diuen ser més valencianistes que l'escut de la rata penada, però que deixen o han deixat de sentir al Vàlencia CF com a propi perquè està Lim, o Llorente, o Vicente Andreu o Amadeo Salvo. Del Vàlencia s'és o no s'és per damunt de qui estiga. Perquè com diuen els argentins es pot canviar en esta vida de ciutat, de parella i de partit polític, però mai es canvia un d'equip. 

Estos valencianistes “de cor” segons qui estiga en el club són els dos bàndols de l'escena final de la pel·lícula “La Vaquilla” del mestre Berlanga. La vaquilla morint-se al mig mentre els dos bàndols s'insulten. Poc importa el que li passe a l'animal (en principi, l'objecte de la disputa), l'important és qui insulta més forta i qui falta més al respecte a l'altre bàndol; egos per damunt del bé comú. En el fons tots dos bàndols no es diferencien més que la nomenclatura del seu vedell d'or.

Que Lim pot fer el que li done la gana és una obvietat, que es pot ser crític amb la propietat, altra. Per damunt del bàsic raonament “el gat és meu i me'l 'tro-co-tró' quan vull” hi ha un debat de fons amb bastant més substància. 

Per damunt de Falcao, Sobrino, Mangalá o Laguardia, per damunt del desvergonyit traspàs de Rodrigo, si va endavant, per la meitat de la seua clàusula (el davanter centre més barat d'una selecció de primer ordre a Europa) a l'equip al qual pretenies acostar-te, segons ha repetit la propietat una vegada i una altra este estiu a quatre dies -o fins i tot menys- de començar la temporada, està la realitat del debat d'un model de gestió i d'un altre.

No es tracta que Mateu i Marcelino ho facen tot bé, exemples hi ha de sobres: Vietto, Sobrino o Batshuayi. Tampoc va això que Lim i Mendes ho facen tot malament, però els seus objectius són diferents: uns saben que el seu futur passa per guanyar partits i els altres tenen com a principal comés menejar futbolistes (clar exemple Cancelo, quatre equips en les últimes quatre temporades).

El model d'uns té els resultats que té, dos quarts llocs unes semifinals d'Europa League i un títol de Copa onze anys després, i l'altre té el resultat de dos dotzens llocs de manera consecutiva. Per a pugnar pels vint quilos de la Champions ja estava Manolo Llorente (no es confonguen, amb qui no compartisc res de la seua presidència en els anys en què la va exercir), no feien falta eixes maletes per a este viatge.

Realment poc li importa això a la propietat. Si no fora pels vint milions que atorga la Champions League, a Lim i als seus els seria igual guanyar la lliga que quedar tots els anys el catorzé.

Imagine que també hi ha molta gent esperant a Marcelino. D'entrada, quasi tots els que demanaven al gener la seua destitució i van acabar veient com l'equip aconseguia la quarta plaça i una Copa. Què serà l'èxit del València comparat amb tindre la raó? I imagine que també són molts els que tenen en el punt de mira a l'entrenador per no fer titular i capità a Kang In Lee des de ja. Imagine que molts d'ells seran els que veien conspiracions contra Jeison Murillo i va anar al Barcelona per a jugar els mateixos minuts que a Mestalla. O els que li demanaven a l'entrenador que posara de titular a Nacho Vidal que va haver d'anar a buscar-se la vida a l'Osasuna. Fins i tot els que no entenien perquè no se li donaven oportunitats a Racic, que ha acabat en el Famaliçao, o a Maksimovic que després d'una gran temporada del Getafe tampoc ha fet el salt molt més allà de la M40. Entenc que això ha de coure. No es confonguen, açò tampoc va de Marcelino i Mateu. L´un i l´altre passarán i el debat continuarà sent el model de club.

Alguns etiqueten de “empleats deslleials” als dos tipus que han reflotat l'equip, i per tant l'entitat, per a que l'amo guanye diners. Potser preferirà empleats més dòcils estil Layhoon, Suso  o alguns altres. La diferència estreba a tindre la personalitat -per no utilitzar una part d'anatomia humana- com per a plantar cara a l'hora de continuar desenvolupant un model d'èxit contra un altre, probablement tan lleial fins a les últimes conseqüències com fracassat. És la vella dita castellana de “que buen vasallo si hubiera un buen senyor”.
Recorde la reflexió escoltada a Alemanya quan Mateu havia tornat de -en teoria- arreglar la crisi: “en esta vida és molt fotut la por al que és desconegut, però és encara pitjor la por a reviure el ja conegut quan va ser tan dolent”.

Ara la frase que s´escolta ahí dins (això sí, en veu baixa perquè el MI 5 de seguida passa els informes a Singapur) és una altra: “Esperem que Lim recupere el sentit comú perquè sinó això va ser un infern cada dia”.
El problema és que em tem que açò ja s'ha trencat excepte sorpresa amb el substitut de Rodrigo. I si tot esclata per l'aire igual li donarà al propietari Marcelino, Voro, Neville o Ayestarán. La plusvàlua que generen els traspassos d'André Silva, Correa i Rodrigo entre Milà, Atleti i València seran el triomf del senyoret mentre “el Azarías” continua plorant en silenci a la seua “milana bonita”.