En condicions normals preguntaria a quins cinc cèntims han vingut l'editorial i el discurs d’Anil Murty en l'última setmana. Certament, si no coneguera el marro, li donaria constants voltes a la pregunta de quina necessitat havia de trencar la pau quan tot tornava a ser felicitat...
VALÈNCIA. En condicions normals preguntaria a quins cinc cèntims han vingut l'editorial i el discurs d’Anil Murty en l'última setmana. Certament, si no coneguera el marro, li donaria constants voltes a la pregunta de quina necessitat havia de trencar la pau quan tot tornava a ser felicitat.
Però no em faig eixa pregunta, ja no. Ja conec en mans de qui està el València CF i per tant no em sorprèn ni gens ni miqueta. Reconec que veient la reconstrucció d'este estiu, la meua habitual innocència em va fer albergar esperances sobre un canvi en la manera en què els propietaris podien arribar a acceptar l'entorn (no era ni tan sols necessari que l’entengueren). El temps m'ha demostrat la meua errada, no han après res. És més no aprendran mai gens perquè estimen que no són ells els qui han de canviar la música, perquè han comprat la discoteca.
La desconsiderió dels propietaris davant l'afició la porten en l'ADN. No saben el que són els sentiments, els menyspreen. Per a ells és tot una qüestió tan simple com “m'ho he comprat, em pertany”. No és que siguen incapaços d'entendre que en un club de futbol els sentiments tenen un pes específic que fa que sense la fidelitat a uns colors un club no valga res (que a més són absolutament incapaços), és que ni es plantegen que hagen de prestar un segon de la seua atenció perquè els seus diners han salvat esta empresa, perquè açò para ells és només una empresa.
Forma part del seu ADN, en la seua societat no hi ha empatia només obediència. I això és el que tracten d'imposar, la genuflexió. Meriton exigeix que se'ls adore, no entenen que en la gratitud implícita del valencianisme per invertir ací (no van vindre a salvar res, van vindre a invertir, i ningú els va posar per a d’això una pistola en el pit), existisca la crítica. No porten bé el tema de les llibertats, se'ls nota.
“El sentiment no ha salvat al València CF, ho ha fet els diners de Meriton”, va dir Anil Murty en l'assemblea del divendres, i va ser la declaració definitiva d'intencions dels propietaris. Menyspreen el sentiment perquè no poden presumir de gestió (ruïnosa des que estan ací) i saben que la massa crítica és aquella que més sent al club. Menyspreen el sentiment perquè menyspreen als qui ho posseeixen “què ens aneu a ensenyar a nosaltres si hem posat ací els diners”. Els propietaris et menyspreen a tu perquè no tens els seus diners per a salvar el club al que estimes. Ni més, ni menys.
Per cert, això que al València CF l’ha salvat els diners de Meriton, està per vore. Dos anys de gestió ruïnosa que han destruït la imatge del club a nivell nacional i internacional, cada vegada més deute, cada vegada més pèrdues i el Nou Mestalla en el mateix estat en el qual el van trobar quan van arribar. Com a molt, la inversió de Meriton ha ajornat els problemes, d'ahí a “els diners de Meriton han salvat al València CF” hi ha un tros.
No em vull oblidar que no els falta raó en algunes de les coses que diuen, però que deixen de disparar a l'aire amb bales de salva. Si hi ha antics administradors que van fer malament les coses o si hi ha periodistes que menteixen, als tribunals. En este país van així les coses, hi ha lleis i llibertats. Ja veuen que rarets que som.
I el pitjor de tot? Que es queda un amb la impressió de que en la part esportiva han encertat per atzar pur. Si segueixen pensant que ho fan tot bé és que no han après res i ara estan ací Marcelino i Mateu, com abans van apostar per Neville, per Ayestarán, per Suso o per Alesanko. El més trist de tot és comprovar com en el sorteig, ara ha caigut la moneda de cara. I es pitjor encara, pensar què li pot oferir al valencianisme la ruleta dels altius propietaris del club si alguna de les dos peces que han canviat la dinàmica esportiva del València CF deixa en el futur (com més llunyà, millor) vacant una de les seues places.
Ells menyspreen els sentiments i nosaltres tampoc els demanem un pedigree al que per altivesa són incapaços d'aspirar. Aquesta és una transacció comercial al València CF li feia falta diners per a subsistir i ells van vore una oportunitat de negoci.
No hi ha res més, la distància entre els propietaris i els aficionats és més gran que els 11.000 quilòmetres que separen València de Singapur. El valencianisme no demana sentiments a una transacció comercial, que no demanen ells veneració genuflexa per una inversió empresarial (i per onze bones jornades en tres anys).
*PD: del fet de vetar definitivament l'entrada de la premsa a les Assemblees (prompte vindrà el veto als xicotets accionistes) només diré que estan en el seu dret, però que plantegen-se vostès de quin model d'empresa es fiarien més a l'hora de fer una inversió, una que informara de les seues activitats o en una que no donara cap explicació…