En estes circumstàncies, aplegava l'annus horribilis en la història del València. El maleït 2016. Tan sols 4 victòries en Lliga a Mestalla i les 22 derrotes en 48 partits ho resumixen a la perfecció.
VALENCIA. Recorde com si fóra ahir l'arribada de Gary Neville a les nostres vides. Era la una del migdia del 2 de desembre de 2015 quan el València Club de Futbol anunciava que l'ex defensor del Manchester United es convertia en nou entrenador de la primera plantilla. Un mite de la Premier anava a ser l'encarregat de redreçar la nau blanc-i-negra. Tant era així que la seua primera sessió de treball va ser una autèntica bogeria. Vora 3.000 aficionats van donar-se cita a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva de Paterna per rebre en llur de multituds al nou salvador. Al "líder que necessitava el club", en paraules la presidenta Lay Hoon. Perquè, ja sabeu, sense Nuno la malaltia estava extirpada i l'entitat tornaria a competir amb els grans d'Espanya i d'Europa... o això ens volien vendre. Però amb el britànic a la banqueta, l'equip només va ser capaç de vèncer al totpoderós Barakaldo abans d'anar-se de vacances. Però aquells que criticàvem la decisió érem malintencionats. Antivalencianistes!
En estes circumstàncies, aplegava l'annus horribilis en la història del València. El maleït 2016. Tan sols 4 victòries en Lliga a Mestalla i les 22 derrotes en 48 partits ho resumixen a la perfecció. En els seus inicis, Neville ja no era l'ànima d'aquell combinat de Sir Alex Ferguson: s'havia transformat en el comentarista de la televisió anglesa que havia vingut d'Erasmus amb una única carta de presentació en la que assegurava que l'amo era col·lega seu. Del 7-0 davant el Barça millor no fer menció. Encara cou. Next question.
Mentrestant, ja havien aterrat al Cap i Casal Guilherme Siqueira, amb una lesió crònica, i Dennis Cherysev que després de tres trencaments musculars va acabar passant per quiròfan. Dos fitxatges que complimentaren el planter en un mercat, el de l'hivern, que l'entrenador -si és que si li pot anomenar així- havia qualificat de "pèrdua de temps". Dos fitxatges que, teòricament, van tancar-se de la mà de qui aleshores era el nou director esportiu, Jesús Garcia Pitarch. Repetisc, teòricament. Perquè amb Suso, Mendes ja no manaria. A què no?
Quan la incompetència de Neville anava a enviar al València a Segona Divisió, Peter Lim va decidir carregar-se al seu amic i apostar per Pako, qui s'havia incorporat al cos tècnic senzillament perquè Neville era un desastre. Restaven 8 jornades per a la fi i el fantasma del descens sobrevolava el coliseu de l'avinguda de Suècia. I quan semblava que tot podria tornar-se més negre de l'esperat, aparegué Àlvaro Negredo per posar el peu, marcar el 2-1 front al Sevilla i deixar la permanència quasi segellada. Fins i tot, els més optimistes no descartaven abastir un lloc d'Europa League. Però amb Ayestaran, l'equip tampoc jugava a res i va finalitzar la competició en la posició número 12. I ni tan sols les tres últimes derrotes consecutives van impedir que Suso convencera al propietari de renovar al preparador basc "perquè calia aconseguir 100 milions d'euros" i no era moment per a entrenadors amb renom. Per a plorar.
A este nou any que diumenge es presentarà en societat li demane que supose un punt d'inflexió per a l'entitat de Mestalla. Però, amb la mà al cor, no tinc arguments per defensar la meua teoria. Simplement ho vull creure. Perquè cap dels mandataris em transmet seguretat. Cap. Lim continua amagat a Singapur mentre la seua inversió es dessagna i Lay Hoon està superada, no aporta solucions i el seu dit acusador sobre els futbolistes no ha agradat gens ni miqueta en el vestidor. I per si ens faltava alguna cosa, els encarregats de reforçar l'equip i evitar que el València s'afone del tot, van per camins diferents. El cas Maksimovic ha obert una ferida entre Garcia Pitarch i Prandelli que veurem si són capaços de tancar. El que segur que ho farà i baixarà la persiana dissabte és este fastigós any. I ja era hora! 2016 vés-te ja!