Maneres de viure

VALÈNCIA. Abans de posar-me a escriure sobre que el València CF ho guanyarà tot, ho sent però no compten amb mi per a cremar la falla quan tot va malament ni per a traure l´autobús descapotable per quinze dies bons, m'agradaria detindre'm en els dos últims conflictes en els quals s'ha vist embolicat el club de Mestalla.

Vaja per davant que en el conflicte davant el Getafe pense que tots dos van estar mal; els d'ací i els d'allí. No pense exonerar a cap de les parts com sí està fent la premsa de la província de Madrid. Ací tots van esvarar. Marcelino, perquè malgrat dir una realitat sobre el joc del rival (és l'equip que més faltes fa de les quatre grans lligues i és líder en expulsions del campionat espanyol), ho va fer per a jugar el seu partit des dels mitjans, sabedor de l'afecte que li tenen a Getafe. No ens enganyem l'ara entrenador del València CF no és míster simpatia (recorden-se de tot el que se li va dir quan va vindre en la 14/15 amb el Vila-real i es va queixar de la gespa de Mestalla).

El que ocorre és que la resposta de Bordalás va ser igual de desafortunada. Primer, per ofendre's de la realitat i negar la major (per molt que jo m'ofenga, si algú em diu calb no estarà mentint). I segon, perquè a una crítica sobre el joc del seu equip, Bordalás va respondre amb una crítica sobre la persona que l'havia feta. Precisament Bordalás, tampoc Mahatma Gandhi. Els seus conflictes amb Fabri, Setién, o la seua manera d'eixir de l'Elx, Alcorcón (primera època) o Alabés (malgrat ascendir-li a primera), tampoc el converteixen en Emilio Aragón quan encarnava al doctor Martín en Metge de Família (per cert, doctor Martín, no doctor Nacho).

Diuen a la província de Madrid, que tot això és per les ganes que Marcelino li té al Getafe per l'eliminatòria de semifinals de la Copa del Rei de 2008 en la qual els madrilenys van eliminar al Rácing de Santander després d'una jugada polèmica. Em sembla tan exagerat com dir que el Getafe li té ganes al València CF perquè els de Mestalla li van guanyar la final d'aquell mateix any. Poc sostenibles totes dos premisses.

Justificar-ho tot, violència inclosa, per un "ha començat ell" em sembla poc sostenible. Si comença ell tu tens dos maneres de fer les coses. Posar-te a vore qui la té més llarga quan et veus guanyador, o per contra donar-te la volta i posar-te a treballar per a complir amb el teu objectiu.

Un exemple d'açò últim va ser la reacció de Marcelino davant les desafortunades paraules del divendres de l'entrenador del Sevilla, Pablo Machín. Vaja per davant que jo tampoc pense que hi haguera cap mala intenció. Simplement l'entrenador sevillista va voler reivindicar-se davant les crítiques que li estaven caient. Va buscar una comparació, i es va ficar en un toll de considerables dimensions. Però llevant d'això, res més.

El que va fer el València CF en la persona del seu entrenador i jugadors va ser llevar-li ferro a l'assumpte en lloc de passar-se cinc dies tirant-li llenya al foc. Perquè no serveix de res revolicar-te en un martirologi artificial. La millor manera que té el València CF de reivindicar-se davant Machín (si consideraren mal intencionades les seues declaracions) és anar al Pizjuán i guanyar allí quan toc jugar en la segona volta del campionat. La resta són excuses.

Perquè tot i eixa relliscada de Machín, no es podria justificar una hipotètica futura tangana post partit a Sevilla en la qual els jugadors feren intervindre a la Policia Nacional i agrediren al metge i al Dircom del Sevilla. Veritat que no?

Quan arriba una d'estes cal reivindicar-se com ho va fer el València CF al Camp Nou. Eixint al camp i jugant al futbol. Clar que per a això cal saber fer totes dos accions: eixir al camp i jugar al futbol.

PD: encara no he sentit a Bordalás explicar (ni a ningú preguntar-li) qué feien quatre jugadors del seu equip atacant en el minut 93, a un gol de quedar eliminats i jugant amb deu futbolistes. De la mateixa manera, diré que no recorde al "exèrcit de salvació" de la correcta práxis en les rodes de premsa reaccionar tan enèrgicament quan el dit de Mou assenyalava el camí.