Un pardal no fa primavera

VALÈNCIA. Tot i començar a preocupar-me -més pel calendari que per l´equip- després del partit del Celta, no hi ha res més efectiu que dir-ho en veu alta per a que els fets et deixen en mal lloc.

La meua preocupació venia més pel calendari que per l'equip, qui ja contra el Vila-real i Celta havia evidenciat millorances que no obstant això no li donaven per a guanyar. Passaven les jornades, i venia una eixida a Anoeta i un partit a Mestalla davant el Barça. Així que la possibilitat que el València es poguera plantar amb una diferència de nou punts amb els llocs Champions en la jornada 10 obligant-te a remar des de l'inici, certament, em preocupava.

Com vulga que el més bonic quan albires una ratxa negativa és equivocar-te, l'equip va guanyar a Sant Sebastià i ens va permetre recordar la felicitat que es produeix quan hi ha més coses que celebrar. No obstant açò, això no lleva perquè es produïsca la perfecció per una victòria, o que un triomf invalide algunes opinions prèvies.

En el meu ofici cal arriscar. Sense estridències, però sense decantar-te segons bufe el vent. La posterioritat del (en castellà) "a cojón visto, macho cabrío" és com la d'aquell que vol tirar la primitiva del dijous un divendres sabent així la combinació guanyadora. Si vuit rotacions em semblaven excessives amb altres entrenadors en la banqueta del València CF amb Marcelino, m'ho segueixen semblant. Encara que hi ha una màxima inqüestionable, que altres entrenadors feren un desastre de partits cada vegada que ficaven vuit canvis no significa que tots hagen de ser igual. Els resultats manen i el 0-1 en Anoeta és tan inamovible com a inqüestionable.

I hui toca intentar l'assalt al Teatre dels Somnis. Detecte il·lusió en l'ambient i m'agrada. Però aspai, a grans il·lusions, grans decepcions si el desig no es converteix en realitat. Un pardal no fa primavera i el València CF no va ja vent en popa per haver guanyat un partit en lliga, igual que no s'enfonsarà ni serà la fi del món si cau derrotat en terres britàniques. Igual que en el meu ofici cal arriscar, també cal jugar a voltes l'ingrat paper de ser el contrapès. Rebre per xarxes socials improperis este estiu quan vaig parlar d'excés d'eufòria, o en el principi de lliga per dir que no anava a ser jo qui cremara la falla, és un pagament que s'ha d'assumir quan no respons a més interessos que els d'intentar anar sempre amb la veritat per davant. 

I jo, què voleu que vos diga, fa temps que em vaig adonar que no servisc per a relacions públiques.