Una medicina que li toca prendre per televisió perquè Mestalla, l'actual, l'antic, no el que somnia veure algun dia en el seu barri, a penes compta amb 44 llocs per a minusvàlids i estan tots ocupats. Fins i tot li resulta quasi impossible poder comprar de tant en tant alguna entrada perquè “no hi ha”.
VALÈNCIA. Era divendres, en plenes Falles. Passaven uns minuts de les deu i mitja de la nit quan el destí i una jaqueta amb l'escut del València em van regalar una d'eixes casualitats que et canvien la vida. Una beneïda coincidència amb nom propi: José Luis Rodríguez Pérez. En eixe moment anava passejant per l'interior del monument de Convent de Jerusalem quan no vaig adonar-me que allí estava ell, al meu costat, somrient i sense fer soroll. Intentava fer una fotografia, una simple foto, quan Ana, la meua parella, s'acostà a ajudar-lo. José Luis va acceptar, li va deixar el seu mòbil i feina feta. Agraït i corrent a tota pressa com ell li agrada dir -és molt bromista- continuà gaudint del primer Premi de la Secció Especial. La seua cara em sonava i no sabia ben bé per què. Seguíem pegant-li la volta a la falla mentre ell intentava colar-se entre la gent per veure els ninots d'aprop. Però no el deixaven. José Luis va en una cadira de rodes motoritzada des que va nàixer per una malaltia i com ell mateix reconeix quasi no es pot menejar. Però la gent ni s'immuta. Passa olímpicament. Com si d'un moble es tractara. Quina ràbia! Ana i jo decidírem fer-li d'escorta. Va ser una de les millors decisions que mai he pres. Per fi, va disfrutar com es mereixia d'eixa obra mestra.
No ens havíem perdut cap detall i ja podíem eixir. Una odissea. Imaginen-se com estava allò de personal. Si per a nosaltres ja era difícil agafar el camí correcte, no els vull ni contar com era per a ell. A la fi tot era una qüestió de paciència. Amb més espai pel carrer i menys soroll, vaig arrancar-me. “Eres del València, no? Saps que jo narre els seus partits per a la ràdio?” I sense temps ni per a acabar la meua frase em contestà: “Clar que sí, Alberto. Et veig totes les nits a la tele”. Em vaig quedar a quadres. M'havia conegut des del primer moment, i per una barreja de prudència i vergonya no m'ho havia dit. Però no sols això. José Luis s'ho sabia tot. Però tot és tot. Que el seu nom era el mateix que un dels habituals del programa, que havia conegut a Carlos Martínez -company de la cadena Ser i tertulià de Sillas Gol-, que li agradaven les meues 'discussions' amb Kike Mateu... Xe, una màquina!
Es feia tard i el meu nou amic tenia en ment anar a veure el castell. Nosaltres també i caminàrem junts. Ell no volia perquè necessita "temps", va al seu ritme i li sabia malament. “Malament dius? Calla que no tenim pressa”, li responguí a la velocitat del raig. I continuí amb la meua deformació professional de no deixar de fer preguntes. A penes li costà despullar la seua ànima. José Luis té 47 anys i viu a Benicalap, a 10 minuts del Nou Mestalla. Diu que mai el coneixerà, i crec a este pas, ni ell ni ningú. Sense quasi mobilitat es meneja pel Cap i Casal com peix en l'aigua. Ha intentat no perdre's cap mascletà, se les apanya per col·locar-se en la primera fila si hi ha castell, però sobretot li tira un parell a la vida. Si hi ha fira de l'automòbil i el tramvia el deixa al costat, allà que s'acosta. I va ser precisament allí on me'l creuí per primera vegada. Aquella vesprada estava fent un programa de ràdio en directe i no vaig poder atendre'l. Però quan me'l recordà em vingué al cap el flaix de la seua salutació. La seua és una mirada d'ulls blaus que, per molt de temps que passe, és difícil d'oblidar.
Com ell tampoc s'oblida de cap detall relacionat amb el València, amb el seu València. D'un temps a esta banda, José Luis no rep cap tractament fisioteràpic perquè la Seguretat Social no li'l proporciona i els seus pares no poden fer front al cost de la via privada. Confessa que cada dia es pot menejar menys però que ni això pot amb la seua alegria. La té i la sap transmetre. El seu millor tractament li'l donen els Parejo, Kondogbia, Guedes i companyia. Com en el seu dia li'l donaven Fernando, Giner i Arias, o més tard Ayala, Albelda i Baraja. Ells són la seua millor medicina. Una medicina que li toca prendre per televisió perquè Mestalla, l'actual, l'antic, no el que somnia veure algun dia en el seu barri, a penes compta amb 44 llocs per a minusvàlids i estan tots ocupats. Fins i tot li resulta quasi impossible poder comprar de tant en tant alguna entrada perquè “no hi ha”. Supose que alguna solució existirà i aprofite estes línies per a fer una crida als mandataris del club perquè la pròxima temporada més persones com José Luis tinguen l'opció de mantindre viva la flama del seu valencianisme acudint també a la que consideren sa casa.
No sé si al si de l'entitat es preocuparan o no per estos casos o si per a ells hi ha problemes més urgents per posar-se mans a l'obra. No obstant això, allò que sí té solució és que el meu amic vinga una nit a 'Sillas Gol' a presenciar el programa en directe. En estos dies no s'ha cansat de repetir-me que “és molt complicat i que no va a poder ser” perquè a eixes hores de la nit no hi ha transport adaptat que el puga acostar a la tele. Ja et dic jo, que hi ha, i que si no, ens l'inventarem. Perquè si puc ajudar-te, no dubtes, que ahí estaré.
I com sé que t'ho lliges tot, em pots fer un últim favor? Que siga l'última vegada que em dónes les gràcies. M'agrada que penses que hi hauria d'haver més gent com Ana i com jo -això és que encara no ens coneixes massa, je, je- però si alguna cosa tinc clara en esta vida és que lo que deuria haver-hi és més gent amb el teu cor. Eres un exemple. Una lliçó de vida. Gràcies, José Luis.