Fer soroll

VALÈNCIA. Potser perquè envellisc a la carrera i malament fa temps que fuig contra direcció a on ho fa la majoria (no ens enganyem, excepte en explicats casos, la vida no deixa de ser una fugida cap a avant permanent). Així que quan un es planteja com fer les coses, tendisc a equivocar-me perquè li trobe un al·licient especial a fer allò que em permeta dormir a cama a solta.

Per a dormir com un tronc fan falta diversos factors, però fonamentalment hi ha dos que es porten el palmell: tindre la consciència tranquil·la, i poder gaudir del silenci. O siga, de l'absència de soroll.

No puc sumar-me a la hipocresia del tema del soroll, tots contribuïm a ell en major o menor mesura. Sense anar més lluny la nostra presència en xarxes socials acaba convertint-se en un factor generador de soroll. No obstant això hi ha diferències entre generar soroll d'una manera o d'una altra (repetisc, tots ho fem) o competir a vore qui crida més alt.

El futbol s'ha convertit en un catàleg de soroll ajudat en gran manera per la premsa que formem part de l'invent. Intentar llevar-se la responsabilitat de damunt és un exercici de covardia que no pense fer. Encara que sí que és veritat que sent la infracció la mateixa, uns sobrepassen el límit de velocitat en 10 km/h i uns altres en més de 100 km/h.

És per això que hem convertit el futbol en un aparador mediàtic d'egos i vanitats on l'excentricitat i l´histrionisme ocupen el lloc en primera línia que el talent va deixar omplir fa temps. Ara és més important qui més ven, i per tant pesa més una arracada, un tint de monyo, un tatuatge (tatoo crec que li diuen ara, com si no hi haguera més paraules que les angleses per a definir un dibuix incrustat en la pell amb tinta), un cotxe, una núvia o un exabrupte davant un micròfon, que un regat, un gol, una passada, una bona recuperació o una encertada cobertura ajudant a un company.

Així que el futbol actual penalitza als qui no contribueixen al xou en el qual s'ha convertit este esport. Una màquina de diners sense ànima, una factoria de bitllets sense més sentiment que el que posen els afeccionats perquè els clubs ho alimenten de manera artificial.

En eixe estrat trobem a Neto. El porter brasiler que no munta xous quan el seu equip marca un gol, no munta la declamació de "a Dios pongo por testigo que jamás volveré a pasar hambre" cada vegada que ha de cridar als seus defenses, prefereix un àgil pas lateral en lloc d'una estirada per a la foto, no vesteix de groc o rosa "fosforito" i no es tira per a acontentar a un sector de la graderia quan la pilota va clarament fora del seu abast (el que aquells que alguna ens hem posat uns guants per dolents que fòrem, li deiem fer "el saquet").

Malgrat el dictamen d'algun visionari que no s'ha posat guants en la seua vida ni quan fa fred, i l'argument del qual va ser un titubeig del porter l'any passat en el Bernabeu (jornada 2, hi ha qui fa l´Empire Estate amb una rajola i dos pegots de ciment), el València CF té molt que agrair-li a este porter. 

Tot i que que la seua sobrietat no el col·loca en la primera línia del xou, este brasiler li ha donat molts més punts al València CF dels quals li ha llevat. Mans salvadores, penals, aparicions en moments clau... Poc cal tirar-li en cara (la qual cosa no vol dir que siga perfecte, que ja em conec els retrets quan s'enalteixen les virtuts d'un futbolista).

No fa soroll, però summa. No és "pinturero", però aporta. No alça la veu, però actua amb fets. Si he d'apostar per un model de porter, no dubten que Neto, és el meu.