Preguntar és ofendre?

VALÈNCIA. Arriba una etapa en la vida que la diplomàcia passa a un segon pla. En el meu cas, mai va tenir un lloc preferent en la meua existència. Quan mostre la meua disconformitat és perquè fa molt temps que la sent, així que quan em decidisc a compartir-la amb la resta del planeta ho faig de manera abrupta, desproveït de qualsevol tipus d'empatia cap a la meua/s interlocutor/és. Què se li va a fer, no dispose del do de la perfecció. Em toca penar amb això.

M'ocorre el mateix a l'hora d'expressar les meues opinions, i també quan faig anàlisis de viva veu. Tinc una molt mal costum, la de fer-me preguntes en veu alta. És com aquell vell acudit en la nostra llengua que tots coneixen "preguntar és ofendre?"

Així que després de la derrota en el Camp Nou, toca fer-se algunes qüestions. Per a les ments calenturientes, m'agrada fer-ho des del vessant més constructiu possible, que opine solament significa que busque la millora. Ho dic perquè els apòstols del "ja estan matant a València a l'equip perquè ha perdut un partit" estan amb l'escopeta sempre carregada. No venim a exigir-li a l'equip, ni a Marcelino que competisquen la lliga. La temporada és excel·lent, però si veig coses que puntualment m'ofereixen dubtes. Cerque les respostes a alguns dubtes que em va deixar el partit en el Camp Nou.

Per exemple: és una reducció molt simplista atribuir la derrota en el Camp Nou a la falta de punteria? És més, què li falta a este equip per a guanyar un dels sis partits en lliga que ha tingut davant Barcelona, Madrid i Atleti? (reitere: no li demane al València que els competisca la lliga, així que guarden les armes els doctes catedràtics del meu ofici). Marcelino va admetre que encara no poden competir contra els tres d'a dalt, però va dir que havien estat a prop. No acabe de veure eixa proximitat, excepte en un tram del partit contra el Barça a Mestalla i la il·lusionant puixança del començament de temporada en la jornada dues en el Bernabeu.

Per cert (i açò és una impressió meua) si Vietto haguera signat la segona volta de Zaza i Zaza la de Vietto, a dia d'avui l'argentí seria titular i l'italià haguera caigut de més d'una convocatòria...

Repetisc que no estic disparant contra tot per una derrota. Que no estic assenyalant a Marcelino (el gran artífex d'aquesta excel·lent temporada) i que no qüestione el treball d'uns futbolistes que no han baixat els braços en un només segon de les trenta-dues jornades disputades fins hui.

Però què li vaig a fer si m'agrada fer-me preguntes en veu alta. Mancant mossegar-me les ungles, algun mal costum havia de tenir.