Viatge als líberos de la infància

VALÈNCIA. Hi ha moments de la vida en els quals vivim les coses amb una especial intensitat. Generalment mentres passen no en som conscients; encara que, en realitat, hi ha qui no ho és mai. Eixos són els qui passen la vida en una nebulosa, amb més perplexitat que comprensió, sense posar mai perspectiva. Ha d’haver de tot.

Per a mi hi ha un Llevant mític entre Caszely i l’ascens d’Ourense. Entre el 73 i el 84, entre els meus quatre i quinze anys. D’aquells anys recorde onzes, gols i la sensació que experimentàvem quan Agustín o José treien el baló des de darrere amb guants en els peus. Sensacions, pàlpits, il·lusions, banderes. Dels nostres pares, sí.

Després ja vingueren altres cuites: reinventar la militància sense el pare gràcies als autèntics Cabanyal Granota, a Blay, a Moyano, a Contell, a Jaume després, als germans; ser jo el pare i velar per la militància de Borja, des de finals dels 90, amb idèntics companyons de grada; encaixar la joia desmesurada de Xerez i fer-ne un llibre; coure una militància més conscient, amb l’enorme sacrifici del centenari i l’enciclopedieta que perpetràrem García Nieves i servidor, quasi com una boutade de joventut; incorporar nous companyons de viatge, amb tertúlies dins i fora de la grada. Simarro, Pau, Pedro, Illueca… El Bombeja Agustinet! des de 2012.Pluralitat i diversitat blaugrana. Tot un pomell inabastible de plaers i emocions.

Agustín, amb el 4 a l’esquena i el monyo rull, repartia joc ivacil·lava als rivals. José era central i no migcampiste, amb el 6, el pit sempre per davant i el gest adust. Els dos fluïen elegants per a portar el baló pegat al peu, amb el punt de mira a mig camí entre allunyar el perill i crear-lo. En aquells anys, en el Nou Estadi, el 5 i el 6 eren centrals i el 4 mig, però tant el 4 com el 6 podien jugar de lliure. No en el mateix partit, clar. El lliure era algú en qui confiar. Ho feien els companyons sobre l’herba i els llevantins en la grada. Algú que tallava l’atac quan era l’última esperança, que eixia valent, amb el mentó al front, que feia la cobertura. Hui no queden líberos. I el futbol ha perdut molt. Tàcticament. I també en bellea plàstica. Això crec. Trobe que no tot és la idealització d’aquell temps, entre el 73 i el 84.

Agustín, de Iàtova i format en Benimar, aplegà del Quart amb 23 anys. En dos temporades conquistà el cor dels llevantins i es convertí en uns dels capitans. Aplegà a ser un dels grans actius del club i en agost del 81 fon venut al Recre, en vespres d’una crisi brutal. José, de Corrales (Huelva) aplegà al Llevant en l’estiu del 76, provinent de l’Olímpic de Xàtiva. En el 84, després de set temporades, se n’anà enfadat amb la directiva. El llevantinisme perdé una gran referent. Els dos anys que coincidiren, el Llevant era pura màgia. Els èxit i les victòries ja són una altra cosa.

Per què la mítica, entre Caszely i Ourense? Bé. Són els anys durant els quals prenguí consciència de la importància del Llevant. I sobretot, els anys en els quals Orriols era l’escenari en que teníem un vincle irracional, el de l’alegria desbordada per un gol, el de l’enèsima decepció, el del sopar en els escalons de formigó, amb els rat penats volant baix. Caszely és el primer record, difús; Ourense és l’última alegria compartida. Després, el pare ja no estava.