Home roig i gos pelut...

VALÈNCIA. Quan més llunyà, més volgut. Això diu un refrany valencià i encara que hui no vaja a parlar de cap home roig ni de cap gos sí que és cert que hi ha persones que quant més lluny estiguen, millor.

Hui és 12 de març, per tant significa que estem a sis dies del Centenari del València CF. Més enllà que esta celebració del centèsim aniversari de l'entitat no em diu res (i això, malgrat els empleats del club que han estirat fins al miracle els nuls recursos que la propietat ha posat a la seua disposició i han insistit fins a la mesura de les seues possibilitats en què esta celebració mereixia una altra posada escena), tot sembla encaminat al fet que el "Partit de les llegendes" del dia 24 siga el gran acte central dels fastos. Entre altres coses perquè una marxa cívica, una mascletà i una paella tenen poc o res a vore amb el futbol.

Per a esta jornada (la del 24) el club està tenint a bé convidar a tots els futbolistes que han vestit la samarreta del València CF. Sobre el particular que estic escrivint hui sé que hi haurà qui em diga que és hora d'aparcar diferències pasades pel bé del club, o qui m'argumente que altres jugadors van fer o van dir tal o tal altra cosa, però sincerament em sembla fora de lloc la invitació a Pedja Mijatovic.

Prec eviten emetre els seus raonaments els qui s'acullen a la ximpleria de "vulguem o no, forma part de la història del club", perquè el 7-0 de Karslruher també és història i no veig que se li faça un buit en la celebració del Centenari.

Va dir Pedja en una entrevista radiofònica no fa molt (i aclarisc, periodísticament d'innegable valor) que es va equivocar en mentir-li a l'afició quan va prometre que no marxava i ja estava signat pel Madrid. I dient això, va tornar a mentir.

Mai criticaré a qui busque millorar en el treball, perquè el 90% dels mortals aspirem a això. De Pedja mai criticaré que marxara per a guanyar més diners o títols, entra en el modus operandi de qualsevol futbolista.

A Mijatovic li tire en cara que menyspreara i fóra irrespectuós amb el València CF quasi en cada entrevista que donava a Madrid quan se li preguntava pel tema. Li tire en cara frases com "no li dec res al València CF", portades en diaris esportius mossegant una taronja amb el Bernabeu de fons. Li tire en cara que es prestara al xou mediàtic cada vegada que venia amb el Madrid d'eixir de l'aeroport escortat per la Guàrdia Civil (ull, quan a l'aeroport anaven aficionats madridistes buscant autògrafs del montenegrí), quan venia moltes altres vegades a títol personal a València i passejava tranquil·lament pels carrers de la ciutat sense cap incident.

El montenegrí va ser altiu, desagraït i va mentir. Algú que va treballar amb ell en la seua època de secretari tècnic al Madrid, em va contar que són armes que maneja amb bastant assiduïtat.

Per això no trague amb la seua presència en el Centenari. No trague amb que el dia del meu aniversari aparega en la festa el/la meu ex que es va anar amb un tipus més famós i més ric i es referia a mi com un mort de fam.

Té mil milions de vegades més dret Aderllan Santos a estar en el Centenari que Mijatovic. Allò del brasiler d'infaust record era incapacitat pura; allò del balcànic, mala intenció.

Per això, i no per anar-se a un altre club (hi ha molts altres jugadors que van marxar per a millorar i em sembla esplèndid que estiguen convidats), per a mi Mijatovic no és benvingut a Mestalla per al Centenari.

El montenegrí i els seus ardits de trilero, quant més lluny, millor.