Somiar que no tenim sostre

VALÈNCIA. Feia una setmana i un dia, raonàvem ací de les estadístiques favorables abans de jugar-se la bolsa i la vida a Amesterdam. I diumenge l'estadística va fotre un colp, fent volar dos punts amb una cabotada d'un porter. Poc va faltar per a que ferà gol Courtois, però el resultat va ser el mateix. Decepció en l'últim segon i cara de tristor dibuixada en el valencianisme. A l'eixida del camp, es parlava ben poc. Tots rumiant i cavil·lant com es podien haver escapat dos punts amb un remat de cap tenint al camp a Garay, Gabriel, Kondogbia i Diakhaby. Per estadística, no la tenia ni que haver olorat. Per estadística, i molta llana, els equips guanyadors no deixen de ser perillosos en cap minut. Com ho ha sigut quasi sempre el Madrid i com era, en moltes fases de la temporada passada, el Valencia CF.

A mig termini, hi ha molt de brotes verdes per creure en el grup que dirigeix Celades. Poc a poc, cada vegada més, la mà de l'andorrà va sent més i més clara. El missatge arriba als jugadors i es nota al camp. Igual dona que per baixes, el teu lateral dret siga esquerrà. O que tingues necessitat de traure gent de la pedrera. O que l'ultim extrem del futbol modern siga la punta de llança contra un gegant del futbol europeu. El grup està consolidat com a fort. Encara que per les baixes deuriem d'estar tots lamentant les absències. I això és mèrit de l'entrenador. Per molt que ell es lleve les medalles que, ara sí, els que s'apunten a carro guanyador li volen possar. Este invent és aixina. Competitivitat màxima als mitjans moltes vegades implica parlar, parlar, parlar i parlar. Sentant càtedra precipitadament. I les coses, com els camps o els escrits fets a la matinada, han de deixar-se reposar. Per no caure en la poca credibilitat i perdre el respecte com si de chiringuiteros qualsevol s'estaguera parlant.

I ara, quan arribe Nadal i, entre putxero i vi es raone a les taules del Valencia CF igual el debat està en el problema que tindrà Albert quan estiguen recuperats el llastimats. Veges a vore qui és el guapet que senta a Soler, que cada partit que passa va agafant més quall de tio important. Dels que sembla que no fan res però que a cada partit fa un homentatge al box-to-box dels Fernando, Arroyo, Poyatos, Mendieta o Baraja. O sentar a Ferran que, des de fa temps, ja precisa de dos jugadors rivals per contrarestar el que fa en velocitat i de parat amb la pilota en el temps. I demanarem omplir la copa de vi en la sobretaula nadalenca i direm, com si de futbol sabérem, que això és un bonic problema per a l'entrenador. Que la competència millora al grup i que, perquè no, soñar que no tenemos techo.

I tindrem un moment que, en la taula, estarem callats, pensat. I el somriure se'ns escaparà. I pensarem en això. En somiar que no tenim sostre. Perquè este Valencia CF ens està tornant a il·lusionar. I és un bon regal de Reis eixa il·lusió, fotre.