A veure si aprenem...

VALÈNCIA. No aprenem. Ni tan sols amb l'exemple de la present temporada. Serà que som així. Serà el que futbol és així. Ara que el València guanya, ara que l'equip per fi s'ha enlairat tampoc acabem d'estar contents. Les fletxes de la crítica destructiva continuen apuntant a múltiples dianes. En comptes de somriure, de remar tots en una mateixa direcció i d'haver pres nota del passat més proper, preferim plantejar-nos debats absurds que no ens porten a cap lloc. El primer i més sagnant a la porteria. Assenyalar a Jaume, posar en la diana al d'Almenara s'ha convertit en la cançoneta de cada prèvia de partit en el qual està previst que ell se situe baix dels pals. Com ahir, tot i que al cap i a la fi no va jugar. El 'Gat', que no ha estat encertat en els últims dos compromisos de la Copa del Rei -i ell és el primer que ho sap-, ja ha demostrat en moltes ocasions que té nivell més que suficient per a gaudir d'un dorsal amb el conjunt blanc-i-negre. Tant, que la confiança de Marcelino en la seua figura és total. Dins i fóra del camp. Però el 'run-run' no cessa. Més bé tot el contrari. Una circumstància que provoca que el míster haja de ser contundent, sec i tallant cada colp en el qual se li qüestiona per Jaume. Perquè el tècnic sap que amb el suport de tots, el castellonenc tancarà moltes boques. I jo també.

Però els focus de la polèmica no finalitzen ahí. Hi ha més. L'últim, el més innovador, el de Carlos Soler. Toca't els nassos! Encara hi ha d'aquells que s'atrevixen a posar en dubte el nivell del '8'. Amb 22 primaveres, després de dos anys i poc més en l'elit, d'haver-se consolidat en tot un València i de ser indiscutible en la selecció sub '21, per un mal moment de forma -que el té- el volen condemnar. Condemnar? A què? Estic segur que va a haver-hi partits en els quals el 'xino' haja de partir des de la banqueta, que l'entrenador aposte per altres...però este migcampista està cridat a ser fonamental, una peça bàsica en l'engranatge del València si l'equip de Mestalla vol lluitar per les tres competicions. I és que he arribat a llegir cada barbaritat!! Que si la premsa l'hem engrandit, que si no és per a tant, que si ha de jugar de migcentre, que si allí no rendix i que en la banda és normalet...en fi, que quasi que preferisc canviar de tema.

Passar la plana per a mostrar la meua discrepància amb la poca participació que en este tram de la temporada estan tenint els nanos. Dos canons de la factoria de Paterna com són Ferran i Kang In. Que no és que vagen a ser molt bons, no. És que ja ho són. I si continuen així van a ser estreles. Però per a arribar a ser-ho, també han de ser capaços d'entendre les circumstàncies. D'adequar-se a determinades situacions, d'aprendre a patir. Jo pagaria per veure als dos ja en el meu equip, però no podem fer un drama perquè no estiguen jugant. Crec que és just posar-se en la pell de Marcelino, especialment en el cas del coreà. A qui sentes? A Cheryshev que travessa pel seu millor moment des que defensa la camiseta amb la rata penada en l'escut? O no li dónes minuts a Guedes per a què torne a ser el factor diferencial d'este equip com més prompte millor? O que no juguen Gameiro o Mina? Dit açò, tornaran a aparèixer moments en els quals, se li obrirà de nou la porta, i estic convençut que aleshores, Kang In la tirarà avall i no hi haurà nigún que el pare. Com també passarà amb Ferran.

Com han fet quasi sense voler Roncaglia i Sobrino. Tot i l'empat final d'ahir davant l'Espanyol, tots dos s'han convertit en el paradigma del canvi en la dinàmica. Dos futbolistes els quals, d'haver arribat enmig de la crisi de resultats que arrossegava l'equip fins a la segona setmana del 2019, hagueren creat un terratrèmol de dimensions insospitables i que, a hores d'ara, encarnen el perfil de jugador que tan necessari ha sigut sempre en este club. Professionals que assumixen el seu rol secundari, que es mengen l'herba cada vegada que boten al terreny de joc i que són conscients que defensar la camiseta amb la rata penada en l'escut és un privilegi. Un estatus que els convertix en complements quasi perfectes. Membres d'una plantilla als que no se'ls deu exigir ser un factor diferencial però que al mateix temps no negocien cap esforç, fan grup i, damunt, rendixen, donen descans als teòrics titulars i augmenten la competitivitat en cada entrenament. A veure si aprenem. Més Sobrinos i menys Batshuayis.