Marcelino contra el món

VALÈNCIA. Qui m'ho anava a dir. Veure a Marcelino rebent un bany de masses en la balconada de Mestalla. M'alegre. No hi ha millor home per a este equip. I encara que tard, i malament, sempre és bo que la gent aprenga a valorar. Perquè no és minina la transformació que ha patit este equip baix la seua tutela.

Soles cal recordar el València que va heretar. Un que venia de fer els pitjors guarismes de la història del club a primera divisió. Incapaç de competir amb ningú. Sense rumb, idea, ni pla.

No és qüestió de vendre la perfecció. Ni existeix, ni la vull, ni m'interessa. Però en menys de dos anys aquella calamitat s'ha transformat en un conjunt capaç de guanyar a qualsevol, de transmetre una seguretat, una fortalesa, i una fe en les seues possibilitats, que són suficients per a identificar l'èxit.

No és senzill agafar un onze condemnat a la permanència i donar-li la volta d'eixa manera en divuit mesos. I menys, en el context en el qual es troba l'entitat.

Perquè és obra de Marcelino haver passat del futbolista blanet, més pendent de sí mateix que del grup, a jugadors d'intensitat amb un grau de compromís a prova de bombes. Un col·lectiu cohesionat al voltant d'una idea i un entrenador. No hi ha mostra més contundent del que s'ha dit que mesurar el rendiment individual de cada peça amb ell a la banqueta: Tots han doblat els seus números.

I precisament ací resideix el més destacat del seu paper regenerador. Perquè una de les dificultats d'este trajecte és treballar amb jugadors apallissats i/o expulsats dels seus equips. Ningú arribà sent titular en cap lloc. I menys per destacar. Eren poc menys que memes allà on estaven. Com un Coquelin que és dir a Londres que ací és ídol i col·leccionar cares de sorpresa. En dita obstinació restauradora, fomentant l'autoestima i la competència interna amb un sistema de peces repetides (en quasi totes les posicions) que permet mantindre un rendiment col·lectiu estabilitzat jugue qui jugue, està altre dels seus mèrits.

Encara que allò que més li valore és la seua postura davant el què diran. Un home al que li la bufa tant açò, ja d'entrada, té el meu suport. Els entrenadors permeables a la cridòria no soles no són de fiar, sinó que mai arriben lluny.

Fins i tot té un puntet pornogràfic la solidesa granítica que mostra este València en el seu día a día. Un segur que en els seus moments més agònics va evitar que naufragara. La importància de comptar amb equip tan difícil de vèncer resideix en el passaport a la glòria que suposa. Encara que en este cas visques llastrat per la falta de gol. Una falta propiciada per l'error estival amb el davanter. Ací estava l'entrada directa als cels. Tal duresa acompanyada amb un tipus que ficara gols per càstig t'haguera portat on l'Atlètic.

Però és que fins en açò ha sabut Marcelino sobreposar-se. Des de gener les xifres golejadores no han fet més que millorar. Ja, els gols de Rodrigo i Gameiro suposen la meitat dels anotats en este període. Acompanyats d'una segona línia que va aparcar la contemplació per a sumar-se a la festa.

Eixa és la seua herència. El vertader llegat que deixarà García Toral. Agafà una banda, va soltar llast, modificà conductes, i deixa un equip en creixement, treballat, amb rumb, amb una base excel·lent sobre la qual créixer, i que damunt es portarà d'extra l'aprenentatge afegit d'una final. Qui sap si dos. O algun títol. En conjunt és el que converteix la seua etapa en un rotund èxit.

Un d'una magnitud de la que només serem conscients quan passe el temps.