L'amenaça fantasma

VALÈNCIA. Passen els dies i passen els anys, i en breu el València CF complirà noranta-nou anys. O siga, estem a un any del centenari. I els mentiria si els dic que estant el club en mans de qui està, m'il·lusiona alguna cosa d´esta cita que hauria ser una reafirmació del sentiment valencianista en estat pur. No crec que el centenari, en mans de gent que no valora el que té a casa perquè pretén internacionalitzar la seua marca -o això diuen- vaja ser una poc més que una successió d'actes impostats sobre una història que desconeixen i un sentiment que obvien (recorden a Anil Murthy en la Junta "el sentiment no va salvar al club, ho van fer els diners de Meriton").

Imagine que els actes seran un repartiment de favors, buits de contingut per a guanyar-se l'aplaudiment fàcil i la carícia nacional menyspreant el proper (o siga, el pa el nostre de cada dia). Perquè entre que els que haurien d'assessorar tenen com a fi màxim salvar el seu cul, i els que haurien de ser assessorats mai han mostrat la més mínima empatia pels costums locals (bé, Kim Koh, sí. Però eixe és un altre tema), va a ser difícil explicar-los als actuals rectors que es bolquen en els sentiments que produeix una entitat centenària quan només parlen de diners, i quan el València CF complia quaranta-tres anys en 1962, just un any abans del naixement de Singapur com a país.

I perquè el centenari naix arrossegant una gran mentida. La pedra angular dels festejos, el lloc emblemàtic que Meriton es va comprometre a acabar, el Nou Mestalla, està exactament igual que quan ells van arribar i -ara sí- "sine die" per a reprendre les obres.

Eixe bunyol de ciment abandonat a la seua sort en l'Avinguda de les Corts s'ha convertit en un niu de gats, motivació per a youtubers intrèpids a l'hora d'ensenyar com es troba per dins l'obra, i improvisat "picadero" en els mesos més calorosos per fer front a l´apretó d'alguna parella.

Eixa vergonya s'ha convertit en el motor de la desgana d'una afició que un dia va somiar amb una nova casa i hui, fastigosa, mira amb recel i desconfiança cada línia que s'escriu o frase que es diu sobre el nou estadi. 

Fins a quin punt són creïbles les intencions de Mériton de quedar-se molts anys a València i de fer un gran club, si no han canviat gens de la qual hauria de ser una de les pedres angulars en el futur?

Per a què una recreació per ordinador (que per cert, no va agradar a quasi ningú) sobre un projecte auster que no desperta la més mínima il·lusió, i per a què la petició de llicències, si no tens contractats ni als obrers? Doncs perquè passe el temps. O com diu el principi de Lampedusa "canviar-ho tot perquè res canvie".

M'atreviria a preguntar, té il·lusió l'aficionat per acudir un dia al Nou Mestalla, o només li produeix vergonya? És el nou estadi de la història del món del futbol que provoca rebuig en lloc d'il·lusió.

Perquè el Nou Mestalla representa ara això: dubtes, sobre l'actual projecte, temors sobre la voluntat dels propietaris, vergonya que allò seguisca allí parat, impotència per l'enèsima mentida que l'estadi anava a estar per al centenari...

En definitiva, el Nou Mestalla s'ha convertit més en una amenaça que en una il·lusió. Eixe bunyol de ciment fantasmagòric assisteix al pas dels dies, callat i sense esperança cap -de moment- d'albergar una mostra de valencianisme pur en les seues entranyes. Curiós, igualet que els rectors actuals del club. Ací amb fer un vídeo de com es celebra l´arrivada del nou any xinés, ja en tenim prou. Visca l´any del gos, guau-guau.