X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 19 de octubre y se habla de albert celades valencia cf opinion nacho cotino
GRUPO PLAZA

opinión

Els morrets de Rodrigo

16/01/2019 - 

VALÈNCIA. A Rodrigo li passa alguna cosa. Se li va notar sempre, des de l'inici del curs. Un aire nerviós, declaracions tallants i aspres. Bronques en directe per no rebre bones passades o no aprofitar un desmarcatge.

Va ser un jugador frunzit que l'altre dia va fer un pas més en eixa peculiar batalla interna que porta emprenent des de juliol. La de demanar el penal pensant que un gol li donaria la confiança que necessita diu molt de l'estat mental del xic. És una jugada amb matisos, no punible, però amb arestes importants que indiquen l'individualisme d'un davanter fet per al col·lectiu.

Però més enllà del fet de 'furtar' una pena màxima per a celebrar un gol que sentia necessitar, serveix per a explicar un aspecte poc tractat enguany. Any on qualsevol argument és encalat al calaix de les excuses pels qui viuen instal·lats a la cultura del caos.

I és l'aspecte mental. En Rodrigo es va trencar alguna cosa. És el cas més evident. El jugador va tornar del mundial i va afrontar la seua no eixida al Reial Madrid d'una manera estranya. És complicat entendre com un assumpte així pot arribar a desbaratar a un futbolista que sempre va destacar per la enteresa i maduresa mental. Pel seu compromís. Però no va ser un episodi senzill de digerir per a ell. Va quedar out. No sé sap molt bé si encabronat amb sí mateix, amb qui mai va enviar oferta, amb el club per no baixar les seues pretensions, o amb tots alhora. Però la realitat és que ha estat mesos amb el cap en altre lloc, en un permanent estat de cabreig que s'ha anat sumant a l'estrès dels resultats. Rodrigo estava sense estar.

Un exemple de com lo individual pot afectar al col·lectiu que igualment es reflecteix en Kondogbia. Un home cremat per les portes tancades a França i la pèrdua d'un Mundial que va fer cas omís a les veus que li aconsellaven no marxar amb la República Centreafricana. Una decisió emocional, assumida des de la implicació personal cap a una terra amb la qual Kondo no té més vincles que els genealògics, portant-li eixe sentiment de deute que conserva a prendre decisions il·lògiques. Doncs a l'hora de viatjar al país dels seus pares mai tingué molèsties en el turmell, quan ací era tot dolor, sumant unes excursions tremebundes i uns terrenys de joc en nefastes condicions, possibilitant que en tot el curs amb prou feines haja pogut participar en més de tres partits seguits amb el VCF.

Quines coses més no sabrem... Com l'actitud de prejubilat amb la qual Gameiro afrontà l'aventura valenciana.

I açò, l'estat emocional del col·lectiu, és el que més preocupa ara mateix. Les cares dels futbolistes, dels fixes, dels que s'han convertit en l'XI tipo de Marcelino, en acabar partits com el del Valladolid, tots aguantant les llàgrimes, parla molt a les clares del dolor intern d'uns jugadors davant any tan estrany. I l'ansietat és un enemic difícil de batre; tenalla e impedeix fent-te pitjor del que eres. La por a perdre, o la inseguretat de mantindre un resultat favorable, pesa massa en els moments decisius.

Rodrigo pareix trencar tots eixos aspectes marxant a llançar el penal. Una decisió complexa. D'una banda demostra les ganes del futbolista d'eixir del seu particular pou, però per un altre, evidencia per què era el menys indicat. Ho destapa les paraules prèvies de Parejo insuflant-li una confiança que sap que no té. Sent Parejo, com ho és, el tipus mentalment més fort i preparat de la plantilla en dites situacions. Capaç de convertir en art la seua capacitat d'aïllar-se de la pressió i l'ansietat. Ideal per a tirar-se l'equip a l'esquena, com porta fent l'últim mes.

No tinc ni idea de com es combaten estes coses. Però m'incline a pensar que instal·lant un ambient pessimista o infonent el discurs de lo desgraciats que som, no. Tal vegada un dels al·licients del mercat d'hivern siga poder renovar els aires del vestuari. Ja que errares estrepitosament a l'estiu. Utilitzar esta finestra per a llevar-te de damunt a tipus de pose passiva com Batshuayi, que s'han passat tot l'any jugant per a ells mateixos, que mai pensaren en el grup, i portar actituds diferents, més sanes i amb una ment neta que els porte a afrontar sense tantes tares els exàmens finals.

No fa falta que siguen cracks, o Pelé ressuscitat. Amb molt poc és pot fer molt.

Perquè quan Marcelino diu que és tot cosa d'encert es queda a meitat camí És més que açò. És de confiança. De fe, en un club i en un mateix. I sense confiança, mai hi haurà encert.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email