VALÈNCIA. Indubtablement, Parejo passava per un jugador emocional. Necessitat d'estímuls per a mostrar la seua millor versió. Últimament és un espectacle fixar-se en ell durant els partits, per tot el que fa amb i sense pilota. Ha mutat en una espècie d'entrenador en pantalons curts que radia on han d'anar els passes, qui ha d'acompanyar... alertant fins i tot sobre espais que han quedat buits o de marcatges distrets. Posa la pausa i exigeix el vertigen.
És una versió mai vista. Fins ara, inclús el millor Parejo, era un jugador més passiu.
Es desconeixen les causes d'esta metamorfosi, increïble tenint en compte els seus primers mesos de competició, però no es pot negar l'evident pas que ha donat. Doncs ja no és només un correcte pivot defensiu com ens va mostrar Valverde, protegint-ho amb Banega i Tino Costa als flancs. Ara és molt més. Fa tackles com també et fa un canvi d'orientació, trau la pilota jugada des d'arrere o dóna l'últim passe. Roba en la seua àrea i es planta en la contrària. És un Parejo box to box en esta nova versió.
Compositor d'un futbol diferent, tant com les seues noves maneres. Aquella absurda i reiterada cerimònia de l'encimament que feia, esperant la falta, ha quedat en recurs testimonial. Ara es desfà de l'esfèric al primer toc, encara que, paradoxalment, ho toca més, ho distribueix molt més, però amb major velocitat i criteri.
El misteri és esbrinar què va motivar tot açò. Quin mecanisme li ha portat a un nivell superior. Tal vegada siga la culminació a un lent procés de maduració d'un futbolista amb diverses etapes a Mestalla? En edat està. Les experiències d'un xic que s'ha anat del camp plorant, patint a una torba de haters obsessionats fins a la enfermetat amb ell, ovacionat i aplaudit, sense perdre l'actitud valenta que mai li ha impedit demanar-la, mostrar-se malgrat tot, elaborant un aïllament sobrenatural respecte al què diran, segur que tenen una miqueta de culpa en el nou estatus.
Lo cridaner és que tot açò arriba contra natura, contra la seua pròpia. Doncs en Parejo sempre es va repetir el mateix patró. Només va rendir quan no va haver Champions i l'equip estigué ben assemblat. En any de pilota amb estrelletes va ser un jugador dispers, fins i tot vulgar. Com si eixe físic d'adolescent que llueix no li donara per a tanta exigència. Caient víctima de la seua pròpia personalitat confiada, fent-li creure que després d'un bon any era lo que mai ha sigut, prenent, o fent-li prendre, responsabilitats per a les quals no estava preparat.
Així fora, és la primera vegada des de Valverde que ressuscita en any de Champions, encara que siga, com en aquella ocasió, després d'eliminació i a meitat de temporada. Però a lo bèstia. Ho fa amb uns galons mai vistos, i sense el corredor de seguretat fabricat pel hui tècnic blaugrana.
I açò, fer-ho sols, fins i tot amb un company fora de posició al seu costat, com Wass, és lo realment increïble de veure'l rendir de la manera que ho està fent en els dos últims mesos. Fent-ho per damunt del nivell col·lectiu, sense necessitat, ell que tant ho va requerir, del grup.
Tota eixa complexitat en Parejo és el que em fascina del personatge. Una carrera la seua plena de matisos, històries i vivències. Estimat i odiat a parts iguals. Futbolista de vuit o deu temporades a una època on al club li duren les plantilles any i mig. Assumptes tots ells que el converteixen en candidat ideal per a un magnífic llibre si a València existira algú capacitat per a redactar una obra d'eixe calibre. Un tipus amb la qualitat d'un crack però sense la mentalitat d'estos. Un jugador, fins i tot, sobre el qual existeix una espècie d'autocensura en ser molts de nosaltres conscients de lo impossible que resulta dir res d'ell sense aguantar durant hores als seus detractors més fervents.
Però a Parejo encara li queden reptes per davant. El primer, ser capaç de mantindre este nivell fins a final de temporada. El segon, ensenyar-nos fins on pot arribar l'equip amb ell rendint d'esta manera i amb tot el seu XI en forma i plenitud. En eixes fronteres està la resposta a si el València podrà tornar a la Champions, aspirar a guanyar l'Europa League i etcètera.
Fins a arribar a elles només podem fer una cosa: Encendre la tele i gaudir del nou Parejo, encara que Los Planetas a ell no li faran cançó.