Pocs queden com ell

VALÈNCIA. Li ha costat molt. Moltíssim. Per a la velocitat amb la qual es meneja el futbol una barbaritat. Més de tres anys per a ser exactes. Però ací està. En pocs clubs ha existit tanta paciència com la que el València ha mostrat amb Rodrigo. Com la que els seus entrenadors li han demostrat al llarg de tota la seua estança a Mestalla. Però en este esport, com en qualsevol altra professió, quasi ningú et regala res. I amb el davanter no ha sigut diferent. La seua actitud, el seu innegociable esforç en cada entrenament, en cada partit li permeteren mantindre la confiança dels innumerables tècnics que han passat per la banqueta de Mestalla. Començant per Nuno i acabant amb Marcelino. Cas especial fou el de l'asturià. Ell ho va tindre clar des d'abans d'arrancar la pretemporada: 'queda't, vas a ser important'. Així de contundent es va mostrar el tècnic en estiu. I així de bé li ha respost el jugador durant la Lliga. Ja no sols lluny del terreny de joc -com ja va fer amb els seus predecessors- sinó també, que és el vertaderament important, sobre l'herba. En ella, enguany amb 19 gols en total, ha marcat les diferències per convertir-se, juntament amb Kondogbia, en el factor decisiu d'un equip de Champions.

Precisament el seu rendiment a la brossa ha alertat a un mercat inflacionat, àvid d'atacants amb gol, que ha vist en Rodrigo a una d'eixes perles que ja ha esclatat en el futbol d'elit i que, damunt, té un marge de millora incalculable. I això és molt golós. Acostaments, interessos, ofertes rebrà un fum al llarg de l'estiu. L'hispà-brasiler ha multiplicat per 4 o per 5 el seu valor, la trenque o no la trenque amb la selecció espanyola durant el pròxim Mundial. Els que, deu mesos enrere, l'haguérem venut per la meitat que va pagar el València en juliol del 2015 -abans era propietat de Meriton-, ara no el soltaríem per menys de 70 o 80 milions d'euros. I ho diem amb la boca xicoteta i forçats per les circumstàncies econòmiques que rodegen al club, que si no, tampoc.

Però si Rodrigo destaca per una cosa, no és ni pel seu encert de cara a la porteria rival ni per la capacitat de desfer-se dels rivals ni tampoc per la facilitat que té a l'hora de desmarcar-se, no. El fill d'Adalberto és d'aquells jugadors que s'han guanyat a pols lluir el braçalet de capità per les virtuts que el caracteritzen dins d'un vestidor. Ell ha sigut un professional que ha aguantat les crítiques sense alçar la veu; ha sigut el primer que sempre ha estat conscient que quan les coses no l'eixien, no podia acatxar el cap, més aviat el contrari, i en tot moment ha posat per davant el col·lectiu a la individualitat. I mai des d'una postura pública de falsa modèstia. Uns valors, els quals, afegits al toc diferencial que va significar l'aterratge de Marcelino, han transformat al davanter fins al punt de convertir-lo en el gran referent de Mestalla en atac i una opció reial per a ser titular en la selecció de Julen Lopetegui.

Però res d'açò l'ha valgut per guanyar-se el respecte de la mal anomenada 'premsa nacional'. Encara que tampoc podem oblidar que l'únic factor que els ha permés obtindre eixe qualificatiu és la seua ubicació geogràfica. Ells estan a Madrid, la resta a les províncies. I clar, quan resulta que apareix Rodrigo per la sala de premsa de Las Rozas, per què se li ha de qüestionar? Per Morata, per descomptat. Per descomptat per a ells. Als mateixos que pregunten els ha molestat que no vaja un canterà del Reial Madrid al que la majoria han vist créixer a Valdebebas. En canvi s'obliden de què ha jugat menys minuts que Rodrigo, ha marcat menys gols que Rodrigo i per si encara faltava alguna cosa, a més, ha hagut de forçar la màquina perquè, com ell mateix ha reconegut, va haver de jugar diversos partits amb fortes molèsties. Però estes circumstàncies poc importen als 'referents mediàtics'. Eixos que, a falta d'un parell de setmanes per a l'inici del major espectacle futbolístic del planeta i, no cansats de referir-se a Morata, li dispararen verbalment sobre un possible interés de l'Atleti -de Madrid, quina casualitat- en fer-se amb els seus serveis. Un moment que va aprofitar Rodrigo per a posar els punts sobre les is: "La meua idea és seguir en el València".

Ell, el màxim golejador de l'equip, vol quedar-se. Tant de bo puga complir la seua paraula. Però sobretot, valorem allò que està fent. Que en este futbol modern queden pocs casos com el de Rodrigo. Podem comptar amb els dits d'una mà als jugadors que, sense ser de la casa, es banyen tant públicament per un escut. Després veurem què és el que passa. Si el València acaba venent-lo o si finalment pot retindre'l, però és ben clar que per ell no va a quedar. Chapeau.