A mi estes coses em posen

VALÈNCIA. Vaig tindre la sort de xarrar amb un molt bon amic el dilluns a la nit. La sort, perquè sempre és un gust xarrar amb el meu homònim, i perquè estant de viatge mai esperes trobar-te amb algú proper. 

Així que decidirem aprofitar eixa sort per a parlar de molts temes. I clar, el futbol (sent ell molt valencianista, i dedicant-me jo al que em dedique) va ser un dels nostres temes.

Parlarem del dol "nacional" pel nomenament de Luis Enrique com a seleccionador, per la futura (24 hores més tard oficial) marxa del tòtem portugués dels qui donen lliçons de periodisme més enllà de Requena.

I li va arribar en la xarrada el torn al València CF. Per a la meua sorpresa, el meu amic (soci des que era una criatura) caminava un puntet desmotivat. No trist, ni negatiu, entenguen-me. Com si li faltara una espurneta, una velocitat, una "espentoneta davant el convenciment". Diré en el seu descàrrec que no és el primer cas que observe en el cara a cara amb esta simptomatologia. 

No són crítics irreconduïbles, ni apòstols del descreiment. Repetisc que en un alt percentatge és gent que es ve traient l´abonament des de criatura, en les bones i en les dolentes (que és on vull vore jo als incondicionals). És més, estic segur que a l'agost estaran ja descomptant els dies per a tornar a vore a l'equip a Mestalla quan comence a rodar la pilota de la lliga.

Segons el meu amic, la plantilla no estava mal "però anem a jugar tres competicions i una d'elles és la Champions. Falten un o dos jugadors amb una miqueta més de pes específic", em comentava des de la seua anàlisi.

I ací va ser quan li vaig contrarestar. Li vaig dir "mira, que em digues açò, m'agrada. Perquè el València CF sempre ha fet bones temporades quan ha portat currantes. Fitxar estrelletes, mai ens ha anat bé".

Al meu amic no li va quedar més remei que donar-me la raó tot i que a tot aficionat li motiva en grau summe el de "captar" per a la seua causa a algun fitxatge de "relumbrón".

El València CF ha apostat per la continuïtat de Kondogbia, per dos joves semi-desconeguts com Diakhaby i Racic i per l'experiència i l'ofici de Wass i de Gameiro (que encara no està, però estarà).

I encara faltant encara el lateral dret i un interior esquerre (mentre el PSG ens dóna més llargues de les quals em donava a mi amb catorze anys cada estiu aquella xica rossa amb mirada angelical en el tema de Guedes). 

En definitiva, si no tens els diners per a fitxar als millors (i no ho tens), has de ser el millor en la construcció d'una plantilla equilibrada, i ací crec que està encertant el València CF.

I quant a que els fitxatges no fan un soroll excessiu, cree convenient recordar que en la terra que millor coneix la pólvora, el soroll és bò quan comença a fer-se en el moment en el qual roda la pilota. 

Que de soroll abans d'hora, que al final només dóna per a petards, ja tenim la motxilla de les experiències plena.

PD: 40´4 milions d'Euros per Cancelo és una fantàstica bogeria. Una miqueta més de 1´2 per Bakkali, és quasi la mateixa bogeria pel potencial del angelet. Estar a punt de llevar-te la motxilla de Nani és un encert dels grossos. La gestió del cas Gonzalo Villar és un deu en la defensa dels interessos del club. Vull dir amb açò que amb la mateixa llibertat que he dit l'anterior, dic que em va semblar fluix l'acte del Centenari i que l'himne no em diu res (a més de que crec un error majúscul no fer-ho en valencià). Quan les coses es fan bé, es diuen. Quan hi ha alguna cosa que no agrada (des del més absolut dels respectes), també. Ho dic perquè cada vegada ens demanen més roncerismo aquells que critiquen el periodisme partidista. Siguem seriosos: el periodista està per a explicar les coses, agraden o no agraden. El pal sense mesura i el piloteig en grau summe és un mal que s'està carregant este ofici. I qui escriu açò tindrà molts defectes, però crec que contra aqueix em dedique a lluitar amb totes les meues forces.