El model

VALÈNCIA. Els promet que és l'últim que escric sobre els Mundials i Espanya. La pretemporada del València CF és a punt de començar i les nostres prioritats són les que són, ací no enganyem a ningú. Però no vull tancar el capítol mundialista sense dir les coses com jo les veig.

Vaja per davant que no vaig a perdre un segon en el affaire Lopetegui-Florentino-Hierro-Rubiales, perquè excepte el madridisme i el seu aparell mediàtic, tots tenim clar qui no va obrar com havia de fer-ho.

Vaig a centrar-me en el futbolístic. En eixa faceta de la qual s'ha parlat tan poc després de l'eliminació espanyola a Rússia 2018. 

I qui estiga temptat de dir-me oportunista, primer que llija el que vinc escrivint (en els diferents mitjans en els quals he col·laborat) i en les ràdios en les quals he fet programa, des de juny del 2013 (la Copa Confederacions prèvia al Mundial de Brasil).

Les mil passades d'Espanya van valdre per res. La milonga de la possessió i el model indiscutible va caure a trossos per tercer campionat consecutiu. No dic que Espanya haja d'anar-se a l'extrem oposat, però precisament extremar l'estereotip quan tots et coneixen i no tens els futbolistes amb els quals vas completar el teu període més gloriós és el que ha portat a la selecció a tornar a fracassar.

Espanya va alimentar la seua fantasia en dos amistosos contra Argentina i Alemanya, que precisament se l'han pegat igual que la selecció espanyola en este campionat. Una altra vegada es veia l'entorn de la selecció campió del món abans de jugar. Com si Espanya tinguera 5 Mundials en el seu currículum, com si l'excepció de Sud-Àfrica 2010 fóra moneda d'ús comú.

Els dos avisos van arribar en els amistosos pre mundial davant Suïssa i Tunísia. Es va preferir mirar cap a un altre costat tot i que algun futbolista admetera que no s'arribava a Rússia amb les millors sensacions.

No s'ha après gens. Espanya torna a ser un vull i no puc, un equip que es llepa a si mateix exigint-li al seu passat que li resolga el seu present. Eixa estrella ja no pot resoldre més desastres.

Els fets són incontestables, des de la final de l'Euro 2012 Espanya ha guanyat quatre partits d'onze en els tres grans tornejos que ha disputat (dos Mundials i una Euro). A dia de hui seguim dient que fa falta una renovació.

Alguns s'obstinen a dibuixar al futbolista-tipus espanyol com un virtuós del toc. I hi ha de tot, cavallers. 

El principal ensenyament que va deixar Don Luis Aragonés (a part de plantar-se i no pagar peatges mediàtics malgrat el linxament) és que es juga conforme al que es té. Luís no va escollir el futbol de toc per estètica, ni perquè és el més digne, el va escollir perquè era la manera més eficient de treure-li partit a la matèria prima de la qual disposava. Perquè per molt que alguns ho deformen, córrer és futbol, defensar és futbol, contracolpejar és futbol, jugar amb velocitat és futbol i ser vertical és futbol. Per a certs "catedràtics" estes són armes d'equip menor. Olé pels visionaris.

La selecció és base i són moments. Tots parlen del "tiki-taka" de l'època de Luis i obliden que Albelda era el seu pivot titular tot i no ser un virtuós. Va sorgir el conflicte amb Koeman i el de La Pobla Llarga va caure. 

Són moments perquè Luís va decidir fer una llista de 23 titulars mentre que en les últimes llistes de la selecció han aparegut massa suplents d'equips grans (tots sabem de quins) per a gaudir en la selecció dels minuts dels quins no gaudeixen en els seus clubs, i açò en un Mundial sol ser un mal negoci.

Els "moments" són decisius per exemple per a aportar solucions cara a la meta contrària quan hi ha dificultats. Este podia haver sigut el Mundial d'Aspas i Rodrigo com a plus en la davantera pel seu estat de forma, com Güiza o Sergio García ho van anar en l'Euro 08, com Fenando Llorente ho va ser en el Mundial del 2010 o com Mata i un Torres no tan indiscutible ho van ser-ho en l'Euro 2012.

Toca renovar, i a fons. Idees i futbolistes. Amb este model i la desgastadísima base que queda del període gloriós, Espanya ha retrocedit una dècada. I això, per no parlar del del porter. Això sí que ha sigut un "no parar".