VALÈNCIA. Demà es complirà un mes. Tan sols un mes i sembla que fou el segle passat. Una efemèride absurda però que exemplifica com és el futbol, com canvia tot en un tres i no res. Aquell 12 de gener quasi prehistòric, el València deixava escapar altres dos punts davant el Reial Valladolid. El colp que va rebre l'equip amb el gol de Rubén Alcaraz, per a molts, era definitiu. Amb l'empat a un, l'equip acabava la primera volta a quatre punts del descens amb altres tantes victòries en 19 jornades de Lliga. I no sols això, sinó que, a més, havia arrancat el 2019 amb dos derrotes, una en la competició cassolana a Vitòria, i altra, prou més dura a la Copa enfront de l'Sporting. Aleshores, defensar la continuïtat de Marcelino al capdavant de la banqueta de Mestalla era poc més o menys com disfressar-te de dimoni 'antivalencianista'. Era difícil nadar a contracorrent, però quan un intentava fer el seu treball i palpava el sentir del vestidor s'adonava que la reacció estava pròxima. Que matisant una sèrie de coses, la moneda cauria del seu costat. Com, afortunadament per a tots, així ha sigut.
Pegant-li una ullada als números, des d'eixe llunyà 12 de gener, el combinat 'che' ha aconseguit quatre victòries, dos empats i només ha caigut derrotat en una ocasió -en la Copa del Rei contra el Getafe per 1-0-. A més, ha marcat gols clau en moments determinants, com el triplet de Rodrigo en el duel de tornada per a “voltejar” l’eliminatòria de quarts de final o el gol de Gameiro per a segellar l’empat 2-2 contra Betis. I és que en els 11 partits disputats en 2019, el València ha marcat 18 gols, 12 dels quals han arribat en el tram final dels partits, a partir del minut 61, que signifiquen el 66% sobre el total. Una estadística que reflectix allò que reivindicaren els pesos pesants del vestidor a la conclusió del compromís davant el Valladolid. En aquella zona mixta, Parejo, Rodrigo i Santi Mina repetiren que la plantilla no havia deixat mai de creure, ni tan sols en eixe moment. No era gens fàcil eixir i dir-ho, però ells, ho feren. I els resultats els han donat la raó tot i que ahir els de Mestalla no pogueren passar de l'empat a zero davant la Reial Societat.
Tant és així que -no sé si els passa a vostés, però a mi almenys sí- quan m'acoste al gimnàs, quan vaig al supermercat, quan passeje pel carrer, escolte a la gent parlar de futbol. Del partit d'ahir, de la reacció de l'equip, i per descomptat, de la il·lusió per la Copa. L'esperança de tornar a gaudir d'una final onze anys després és estímul per a tots els que, amb més o menys proximitat al dia a dia del València, tenen relació amb l'esport. En moments com estos, recordes la capacitat que té una entitat que el pròxim 18 de març complirà cent anys d'història per a condicionar l'estat d'ànim de tota una ciutat. I en moments així t'adones de la importància que ha tingut la defensa del projecte per part de Mateu Alemany. Una creença i una paciència que, tant de bo, ens porten fins al Benito Villamarín el 25 de maig. No seria un mal colofó a l'any del Centenari.
Però parlant de paciència, la que va arribar a tindre Marcelino amb Michy Batshuayi. L'asturià va donar-li oportunitats fins que va esclatar. Una explosió que va produir-se al vestidor del Molinón. Durant el descans del compromís d'anada dels vuitens de final de la Copa davant l'Sporting, el preparador va dir prou. Aquella errada inexplicable en el primer minut de joc, afegida a la seua, com a mínim, dubtosa actitud, significà el punt final. Un epíleg que s'escenificà amb una contestació tan lapidària com certera: a pregunta del belga de per què el substituïa al descans, el tècnic tirà de sarcasme: “perquè vull jugar la segona part amb onze”. Eixa represa i totes les restants. Des d'eixe moment, Michy passà a ser història del València. Història de la qual mai més parlarem.