Un diumenge sense futbol

VALÈNCIA. Un diumenge sense futbol de clubs en un cap de setmana normal és un tornar un any enrere, quan el futbol i la vida tal i com la coneixíem, va quedar-se en pausa. Ni ahir, ni el dissabte vam tindre ixa angoixa prèvia, ixe organitzar la teua rutina en base a l'horari del partit. Posats a triar, millor que la paradeta haguera sigut la setmana que ve, amb la Pasqua i el descans llarg per gaudir del que es puga fer, o simplement no fer res, sense mirar l'hora per seguir el talent diferent de Kang In o les corregudes de Guedes. Podriem haver mogut a fer senderisme perquè un dia eres jove i a l'latre quedes per anar a caminar sense més preocupació que no tindre cap pedra en la sabata. Però no. El calendari ens marca la jugarreta d'estar pendent el diumenge, a l'hora perfecta d'un berenar llarg, dels que quasi són un sopar, amb llonganissa de l'època i un ou dur, per exemple.

I en altres barris on els porters marquen fins gols i tot, ací hi ha nou drama davall els pals. Virus FIFA en forma d'un esquinç de genoll del que era el porter titular fins ara. El bo de Jasper torna a tindre mala pata, perdó, amb les lesions, que s'uneixen al cost excessiu de la seua compra per acabar de llastar la seua arribada a la ciutat de les rates penades. I clar, ja hi ha entreteniment i debat de si Jaume, el suposat futur ocupant de la porteria, tindrà el nivell en estos partits que venen. No és saludable per a la salut del vestuari això. Però també és part del negoci, el poder dir açò o allò des del sofà de casa, amb les papes i el refresc, sentant càtedra balompèdica de barra de bar.

Quan passen estes coses, tire de memòria i pense en aquells partits al Casanova a les 5 de la vesprada, junt als altres partits en Sarrià, Calderón, Sánchez Pizjuán o El Sadar i done gràcies a que la tecnologia no arribara. En esta setmana ha fet anys Bermell, un porter mallorquí que va vindre en els 80 al Valencia CF per fer-li competència a l'etern Sempere i que va passar amb discreta correcció. Bermell haters i lovers, semperistes o no, ixe seria el mercat a les xarxes. Però una cosa estava clara, qui es possara davall dels pals, seria el porter nostre, sense dubtar. O fent-ho en la boca menuda. Que una cosa és que ho facen des de fora i altra fer-ho nosaltres. Supose que Fernando i altres, com Subirats o Arroyo, donen gràcies de viure en el seu temps de jugadors sense el soroll que hi ha ara. Imaginen, jugadors que corrien més amb el cap que amb les cames, jugadors que no agraden als que volen excés de testosterona testicular com a demostració de deixar-s'ho tot. Fernando, a qui no li acoquina, la conversació i el debat al fang de Twitter, crec que tindria el mateix temple que quan jugava. Però millor no saber-ho. Si hi ha gent que encara fica en dubte qualsevol acció de Ricardo Arias. El nivell. Ja veuen. Coses d'un diumenge sense futbol.