X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
Hoy es 15 de diciembre y se habla de hércules cf CF Badalona anil murthy valencia cf OPINIÓN
GRUPO PLAZA

opinión

El somriure de Mina

Em va transmetre la sensació d'eixe futbolista que ha deixat de ser una jove promesa per a consolidar-se com un professional que, més enllà del seu encert, s'ha adonat de l'escut que defensa i de la importància que suposa vestir la camiseta de la rata penada

12/11/2018 - 

VALÈNCIA. Era dimecres. El partit davant el Young Boys feia més d'una hora i quart que havia finalitzat quan va aparéixer per la zona mixta Santi Mina. Havia sigut la seua nit. Doblet i victòria en el seu retorn a la Champions. Millor impossible. No obstant això, el gallec estava seriós. O més que seriós, seré. Em va transmetre la sensació d'eixe futbolista que ha deixat de ser una jove promesa per a consolidar-se com un professional que, més enllà del seu encert, s'ha adonat de l'escut que defensa i de la importància que suposa vestir la camiseta de la rata penada. Més encara quan després de quatre o cinc qüestions, va dibuixar el somriure. Este aparegué en el moment en el qual va escoltar el nom de Damián Suárez. Encara no havia acabat de pronunciar la meua pregunta i el protagonista ja estava somrient. Li tenia ganes. A ell i al Getafe. Tot allò que va succeir la passada campanya va ser tan antiesportiu que fregà la violència. El vestidor no ho havia oblidat. Per això el davanter va tirar de sarcasme: “Enguany no tornarà a passar, tranquils hi ha VAR”.

Més d'un pal li va caure al '22' en les hores prèvies a la visita al Coliseum, però... maleït visionari fou! Justícia divina! Com saben, el València va imposar-se al 'Geta' per la mínima, per zero a un, amb un gol de penal transformat per Dani Parejo i assenyalat, com no podia ser d'una altra manera, pel VAR. Amb un parell. El karma vestit de vídeoarbitratge va caure amb tota la seua força sobre la formació de Pep Bordalàs. Els madrilenys tornaren a demostrar que no li tenen cap por a jugar al límit del reglament. Res a veure amb la campanya anterior, també és de veres, però molt durs. Sempre molt durs. Fins i tot, Guedes, que mai alça la veu per a no molestar, va retirar-se del camp rient-se de manera més que irònica quan Damián s'acostà a ell a donar-li la mà. “Ara sí, ara sí”, se li podia llegir en els llavis. Ja no aguantava més el pobre Gonçalo. Li havia pegat per tots els costats al bo del portugués, qui, per cert, tampoc estigué massa encertat. Però sense estar al seu millor nivell va ser capaç de filtrar un parell de balons que ben bé podrien haver desequilibrat el duel.

Erràtic, en canvi, va estar Rodrigo. Està negat l'hispà-brasiler. El matx haguera durat quatre dies més i tampoc haguera marcat. Des del 20 d'agost no veu porteria a la Lliga! I amb la mà al cor, com deia Marcelino, el que li està ocorrent no té explicació. Cap ni una. A l'internacional no se li ha pogut oblidar fer gols en dos mesos! Estic convençut que ressorgira. És un tipus honest, que no plora mai. Que quan no li acaben d'eixir les coses respon amb treball, treball i més treball. És una simple qüestió de temps que es torne a 
enxufar. Que les torne a enxufar. I personalment crec que el tècnic encerta donant-li continuïtat. Aplegarà el dia en el qual vagen totes dins. Perquè a vegades açò és una qüestió de ratxes. De dinàmica, de sort. Una variant que, les coses com són, l'entrenador no pot controlar. El València genera ocasions però seguix sense ser eficaç. I ahí el míster no té res a fer. Una altra cosa és el nivell defensiu en el qual, més enllà de no haver encaixat dissabte, l'equip ha perdut la solidesa d'altres setmanes. La teoria de la manta, entenc. Ara es creen oportunitats però també es reben. Allò que no té discussió és que la formació de Mestalla encara no ha trobat l'equilibri.

Ni amb Parejo en la graderia com molts bramaven ni tampoc dins del terreny de joc. Ara bé jo sóc dels que pensa que sempre serà menys complicat recuperar l'estabilitat amb el de Coslada en l'herba. Despús-ahir tornà a demostrar personalitat. Tot i haver fallat l'última pena màxima que havia llançat -davant la Juve en Champions- tot i estar suportant tota classe d'insults des dels mateixos seients que abans l'aclamaven, demanà el baló, el plantà i la tirà dins. En un moment molt delicat. Els seus gestos de ràbia deixaren patent que estava llevant-se un pes molt pesat de damunt. El capità ha d'alliberar-se. Ell i la resta dels seus companys. Han de ser responsables i conseqüents amb l'exigència d'una entitat que en març compliran cent anys d'història, però també han de recobrar el somriure. Com Mina dimecres, com l'equip al Coliseum. Sols així s'encadenaran victòries.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email