Trampes al solitari

VALÈNCIA. Si vols calibrar bé lo estrambòtic d'una situació n'hi ha prou amb comparar la defensa de sí mateix que fa l'interessat amb les que li construeixen els seus fans. En això dels comptes del club passa una cosa així, trobes elogis que no fa ni l'auditor, que en el seu informe pega un parell de tirons d'orella a l'entitat.

Més enllà d'inventar catastrofismes, o mons de yupi, s'incideix poc en la vertadera lectura que desprenen.

Perquè els presents comptes del VCF diuen moltes coses. Per a començar, són uns que bé podria haver presentat Llorente d'haver continuat en el càrrec. En un lustre de gestió mega-hiper-súper-ultra professionalitzada no hi ha rastre de l'impacte en els balanços que prometia el document de venda. A hores d'ara, per exemple, el deute hauria d'estar en 28 milions.

Li vam vendre el club a un milionari per a que davant la indicació de l'auditor de la urgència de buscar noves vies d'ingressos per a poder suportar tal quantitat de despeses, Meriton responga que a ell plin, que com és previsible que la TV continue venent els seus drets col·lectius a l'alça en els pròxims anys per a què buscar res si ja ho fa la Lliga per ell.

També resulta curiós haver posat l'entitat en mans d'un milionari per a que a l'advertiment de l'auditor de la feblesa del pla de negoci i del risc que això suposa se li conteste que el full de ruta fins a 2030 es basarà a vendre jugadors i jugar Champions dos o tres vegades cada cinc anys. Que trankis.

També resulta estrany que ningú haja caigut que al desembre de 2019 cal començar a retornar el famós préstec, més interessos, que va fer Lim en el seu moment. Ni que en estos comptes, com va avançar Palco23, s'ha aplicat la segona part de la famosa quita encoberta que se li va fer quan comprá el club, i que per això s'ha evitat tancar l'any amb pèrdues superiors a deu milions d'euros. Tant com que si no foren pels 63 milions de competicions europees la desfeta seria d'època.

Són números que criden als quatre vents la perillosa dependència que tens de que la piloteta entre. Perquè ens diuen que vius amb lo posat. De la televisió, de la Champions i del traspàs de futbolistes. Ja que la resta d'ingressos són entre testimonials i pírrics. La qual cosa convida a pensar que per a fer front a l'alt cost que representen les amortitzacions acumulades en els últims anys, sumades al pagament dels deutes, la neteja d'una plantilla amb tants sous alts pot ser severa si no es compleixen objectius.

Amb estes pintes, a més, ficar-se a acabar el nou estadi és repetir l'error que va cometre Soler.

Ara s'entén que els haja entrat les ganes de comptar amb canterans e invertir en joves promeses a baix preu. Sous baixos, mínima despesa, màxima rendibilitat. Amb 200 milions d'ingressos estàs obligat a tirar d'enginyeria comptable per a maquillar una realitat financera que està lluny de ser pròspera. 

El més pertorbador és la cruïlla en la qual et situes sent tan dependent de la competició i de la televisió. Perquè per a viure d'això necessites un rendiment esportiu alt, que revalorice jugadors i espente a créixer també a les altres partides. Malabars als quals jugaràs havent-te carregat a Alemany, Longoria i cia., l'estructura professional que t'assegurava una coherència i un control del mercat a baix cost sense arriscar el rendiment. Impossible no pensar que amb Lim i Mendes al volant del mercat vas en pilota picada i a la babalà quan més t'estàs jugant. La qual cosa augmenta en diversos graus la marcianada que ha perpetrat este senyor durant els últims mesos.

Excepte la sempiterna venda de les parcel·les, amb això, ficar-se en vuitens de la Champions és molt més que un anhel esportiu, s'ha convertit en una necessitat financera. I aconseguir-ho, repetint lloc entre els quatre primers, equival hui a tocar-te dos vegades el pot del euromillones.