Sense MarceliNO

VALÈNCIA. Ho diré: jo NO em carregaria a Marcelino. Sé que hui és anar-hi a contracorrent, però és el que pense. Enviar-lo a casa a estes alçades de la campanya no solucionaria res. La plantilla, la direcció esportiva, el cos mèdic... tot està fet a imatge i semblança seua. Mateu li donà les claus del projecte el passat estiu i llevar-li-les en el mes de gener seria reconéixer una errada que hauria de suposar la seua pròpia dimissió. I després d'haver viscut el València de Meriton sense Alemany i García Toral, em quede amb este últim. Sense dubte. I sense Botas i sense un metge vivint en Gijón i sense amb una gran llista de 'senses'.

Però no em quedaria amb ell sols per descart. Crec que ha de continuar perquè l'asturià ha demostrat ser un bon entrenador. En Mestalla i al llarg de tota la seua carrera professional. No és nostre senyor, però és un tècnic de nivell. Més encara quan s'ha adonat -tard, però ho ha fet- de què es pot canviar per a millorar. Rectificar és de savis. A Vitòria va intentar-ho apostant per un 5-3-2 que dins dels 'Mons de Marce' és un pas més que significatiu. Però sobretot, jo no acomiadaria al míster, perquè la plantilla no li ha girat l'esquena al seu 'líder'. Si els jugadors volgueren acabar amb el seu tècnic, ho hagueren pogut fer davant l'Osca i es deixaren la pell fins que Piccini obrà el deliri. I dissabte a Vitòria tampoc negociaren cap esforç. Ara bé, açò és futbol i el València ha de reaccionar. Perquè la paciència, que enguany està sent històrica tot i la falta de resultats, tampoc serà eterna. I la reacció ha de començar pel seu entrenador. Ell el primer. Com? Molt senzill. Augmentat el seu nivell d'autoexigència. En la banqueta i fóra d'ella. Millorant la capacitat per a modificar partits i a la sala de premsa amb el discurs que fa arribar als aficionats. Perquè allò que ens tocà escoltar a Mendizorroza... buff.

“Hem de jugar en un camp gelat perquè així ho permet la millor Lliga del món. El partit no s'hauria d'haver disputat”. No míster, no. Després de perdre contra l'Alabès, encaixant dos gols a pilota parada tot i haver advertit a la teua plantilla que eixa era la millor arma del rival, no pots dir-ho. Tampoc després d'haver protagonitzat una segona meitat en la qual, tenint l'obligació de remuntar, el teu conjunt únicament havia llançat una vegada entre pals. Si m'apures, haguera entés que et queixares de l'actuació de Medié Jiménez permetent que el teu oponent llançara un córner i marcara en una segona jugada amb el temps ja complit. Però que l'herba estava gelada? Per l'amor de Déu! Com estava per al rival? Com tu mateix vas reconéixer, no pot servir com a excusa. Ni tampoc com a argument. Has d'entendre que el seguidor del València està cabrejat com una mona perquè 2019 tampoc ha començat bé mentre comprova com els seus només han guanyat 4 compromisos de Lliga en 18 jornades i ja estan eliminats de la Lliga de Campions.

Ara bé, de tota l'esmentada acció del final de la primera meitat hi ha una altra cosa que no puc entendre. Que em cabreja prou perquè no és la primera volta que ho trobe a faltar. A cap dels onze futbolistes que estaven sobre el terreny de joc els passà pel cap acostar-se al col·legiat per a fer-li veure que havia permés continuar la jugada quan passaven 45 segons del temps que ell mateix havia decidit afegir? Cap ni un? I és que en eixe afany tan particular que mostra Marcelino allà on va per comptar amb un vestidor dòcil -que li ho pregunten a Zaza o a Murillo; a Cani o a Mussachio- s'oblida de què eixe caràcter que tan poc li convenç, en moltes ocasions resulta necessari perquè un equip demostre personalitat en cada partit. Històricament sols quan ha comptat amb ella, el València ha sigut competitiu de veres. Falta mala llet. Falta ànima.

I l'ànima sols li l'he vista en moments puntuals a Coquelin i a Paulista. Alguna vegada a Kondogbia i poqueta cosa més. Rodrigo i Parejo són bons jugadors que jo sempre tindria al meu equip, però el València, per a eixir d'esta crisi, necessita estendards i Marcelino acceptar-los. Jo els tindria clars des de ja. El vestidor reclama un canvi generacional i este el representen, per ordre, José Gayà i Carlos Soler. Els dos que no estigueren despús-ahir. Ells no faran que la resta estiguen més encertats de cara a la porteria contrària o que no es desconcentren en cada treta de cantó, però faran veure a la resta que l'any del Centenari, este club no pot protagonitzar una temporada com l'actual, que sols per orgull, estan obligats a pegar-li la volta a la situació. I deixar de tirar-li la culpa a l'empedrat. O l'herba, que estava congelada.