La llei de Puchol II

VALÈNCIA. Puchol II marcarà una època. Ho està fent. Amb indiferència del nombre de campionats Individuals que puga arribar a aconseguir (ara ja en porta tres), el rest de Vinalesa ha demostrat ser, ara per ara, un jugador excels, d’un nivell superior al de la resta. Esta vesprada ho ha tornat a constatar en véncer la final del mà a mà, davant Lluís de la Vega, amb un rotund i clar 60 per 25. Un triomf impecable que alimenta el currículum personal de Puchol II. Un recital que, malgrat tot, passarà a la història per les circumstàncies extraesportives les quals han envoltat pràcticament tot el campionat. I és que, per primera vegada, l’Individual ha proclamat el nou rei de l’escala i corda sense públic a l’escala, sense espectadors, sense aplaudiments, sense una de les essències d’este joc el qual sobreviu com pot (o com li deixen) als efectes de la pandèmia.

Però, anem a pams. Respecte a la partida, el marcador final ho explica quasi tot. Costa trobar, i molt més descriure, les febleses d’un Puchol II el qual s’ha trobat còmode, molt, en una partida que ha controlat sense el patiment esperable en una final. Ni rastre dels dubtes que solen acompanyar estos moments decisius. Al contrari, des del primer joc Puchol II ha imposat la seua llei, eixa que reclama màxima concentració i decreta colps inapel·lables des de qualsevol part de la canxa. Sense possibilitat d’esmenes per part del rival i amb sancions dures en cas d’errada. És la ferma base sobre la qual s’ha sustentat la governança de Puchol II al llarg de tota la competició. Cap jugador ha estat capaç d’arrapar-li més de 30 tantos. La conseqüència d’eixa solidesa ha estat la tercera corona del mà a mà després de les victòries de 2016 i 2018, davant Soro III i Pere Roc II respectivament. Un nou títol que, com si fóra el disc d’un músic contrastat, és el més madur d’un jugador més complet.

Sense càtedra a la llotjeta ni travessa que cantar des de la gola del marxador, l’atmosfera que rodejava la partida era, minuts abans del “Va de bo!” una capa de misteri incapaç d’eliminar el fred humit del desembre valencià. Com respondrà el muscle de De la Vega? Està Puchol II tan fort com sembla? Afectarà este maleït silenci? Molts interrogants que han trobat resposta amb el pas fugaç dels quinzes. El primer en començar al dau ha estat Puchol II i des d’allí ha començat a construir, al seu estil, una victòria dolça i suau. Amb pocs intercanvis de colps, els jocs han caigut de pressa per al color roig, mentre De la Vega es desesperava en vore que la galeria escopia quasi totes les pilotes que llançava.

El jove jugador d’Almussafes, visiblement minvat, no ha sabut canviar la sort de la partida, encarrilada per un Puchol II que ha sabut estar, pràcticament sempre, al lloc adequat. Per dalt, al rebot, des del dau, al rest, amb la dreta i amb l’esquerra. Superlatiu. Inapel·lable per al seu rival.

Amb tot, Lluís De la Vega té motius per a estar satisfet, content inclús. Plantar-se amb 22 anys en la primera final del mà a mà i rendir honrosament malgrat que les limitacions derivades d’una lesió al muscle és una potent carta de presentació en un torneig que l’espera amb paciència per a les pròximes edicions. El d’Almussafes ha fet un pas endavant en el seu joc com a “manomanista”, malgrat esta recta final de temporada convulsa, amb accidents i molèsties físiques que no li han permés oferir la seua millor versió. Hui, en una vesprada complicada, encara que sense res a perdre i molt a guanyar, Lluís de la Vega ha tret el pilotari més temperamental que porta dins i s’ha sobreposat a les contrarietats que sabia que l’aguaitaven. Sabem que De la Vega té dues mans, ara també sabem que té ànima de campió. Una prova de foc que ha superat amb categoria, per molt que les xifres gelades del marcador diguen el contrari.

De fet, que Puchol II i Lluís de la Vega tornaran a protagonitzar un cartell de final Individual sembla indubtable. Almenys ho és que tornaran a oferir un gran espectacle en altre enfrontament d’estes dimensions. Amb 29 i 22 anys, respectivament, els dos pilotaris tenen a les seues mans les ferramentes amb les quals construir part del futur del trinquet. I ahí és on arrela el generador del combustible del qual beu este esport: l’expectació.

Pelayo, sense l’agitació habitual del públic en una final, ha quedat desventat. Mut. La catedral de l’escala i corda s’ha congelat en forma de pedra per a presenciar una partida que mereixia més ambient, més emoció en l’abans, el durant i el després. El virus ens ha segrestat les imatges més emotives de tot Individual, eixes en les quals els jugadors corren amb la cara desencaixada buscant els seus familiars i amics per fondre’s en una abraçada de campionat. Enguany, la fredor d’una salutació distant i un missatge de “whatsapp” com a felicitació han sigut l’insuficient substitutiu a l’adrenalina del contacte més humà en un moment irrepetible.

Amb o sense aficionats al trinquet, Puchol II tanca este estrany 2020 consolidat com la gran figura de l’escala i corda, de la pilota professional. És el rival a batre, el gran campió, el favorit en totes i cada una de les partides que juga. Ho té tot per a marcar una època. Ho està fent.