Anil ho arreglarà

VALÈNCIA. Meriton pareix encabotat a fracassar. No entén la gestió de les emocions, a més, es va ficar a una indústria de la qual tampoc tenia massa nocions. Mals ingredients per a apropiar-se d'un club de futbol.

Lo sorprenent d'esta aventura, que compleix els cinc anys des de que Bankia rebentara la junta d'accionistes anunciant que buscava comprador, és que aquells que vingueren a sanar, a donar-nos la volta com a un mitjó, l'esperit de la venda, s'aferren a les arts i als mètodes de sempre per a fer el mateix de sempre. 

Camins que han erosionat fins a la seua caiguda a anteriors presidents i propietats. És lo garrafal d'obstinar-se en el 'abans ja era així' de qui vingué per a que deixara de ser-ho.

Però n'hi han coses més estranyes. Algú ha de fer-li entendre a Anil, o al que posa eixes paraules a la seua boca, que és el menys indicat de la galàxia per a repartir carnets de valencianista. Si entre autòctons ja resulta ridícula e infantil dita tendència (de llarga tradició) en mans de Meriton ho és molt més.

Sobretot perquè els temes candents que sobrevolen la presidència són responsabilitat de qui ara es queixa. 

Els violents, per exemple, estaven fóra de Mestalla quan va aterrar al club. No va faltar res per a acabar amb ells, però va ser Anil qui els va restituir en el control de la corba. Pesava més una pancarta al carrer i quatre crits que la seguretat, integritat física i moral de joves i aficionats en eixa graderia o en els desplaçaments. No s'adona lo cínic que sona tot açò? Ara que es fiquen amb tú interessa la seguretat e importen les constants coaccions a aficionats, periodistes i altres? Que et facen un croquis, Anil.

Al final és parlar amb una paret. Triaren aïllar-se des del primer minut no havent ningú en este món que necessitara fer més pedagogia que Meriton. No sé si s'adonen de la pose agra i antipàtica que desprenen. O si més no si són conscients d'açò. Siga com siga, eixa política aïllacionista, de silenci stampa, imposada a tots, és un altre factor que explica un desencant cada dia més estès. Mai es feren de voler. 

En fi, venim d'una estirp de dirigents incapaços de tractar amb maduresa a una afició que està lluny de ser incomprensiva e inmadura. És lo que va faltar sempre en este club, una dirigencia que no tinguera por a la seua gent i que la tractara com a adults en lloc de com a enemics. Asseure's a parlar, cara a cara, de la veritat en lloc de vendre motos que acaben atropellant-nos.

És la paradoxa que guarda esta experiència, doncs, ja que els agrada apel·lar tant a la herència rebuda, en realitat es descobreixen com un reflexe del mateix que hagué tota la vida a la cúpula del club. Presidents amb complex de florer que necessiten justificar-se, i la caguen. Gelosia, lluites internes pels focus... Encara que lleugerament més sofisticats en les formes. 

És lo depriment de l'assumpte. Que passen els anys, i els milions, i no es vegen massa avanços en cap sentit. Visc amb la permanent sensació d'estar malgastant el temps. D'una constant fugida a cap lloc d'un ens zombi al que li han furtat el futur.

Per això és un error fer una lectura d'un any, o un parell de resultats. La frustració de l'ambient cal estendre-ho en la globalitat del problema. A quasi onze anys aguantant, aferrant-se com a bojos als dos únics brots verds esportius que van existir en eixe període, tan efímers, que el retorn a les catacumbes cada vegada ens senta pitjor.

Clar, que no es pot descartar que tot responga a una sesuda estratègia. Doncs amb un poder odiat al carrer i un equip al seu aire a la gespa va ser quan millors resultats es van collir. Un poquet més, Anil. Un poquet més, per favor, i acabes amb la resistència de la indiferència.

Malgrat les múltiples cortines de fum, la realitat és que la viabilitat de la institució segueix depenent de ficar-se en Champions, vendre jugadors i desfer-se de les parcel·les (no a qualsevol preu). No hi ha una altra veritat en esta història, una que mai es va voler afrontar: Fins que el València no es lleve de damunt eixa llosa no alçarà cap. 

Es suposava que tindre un amo milionari havia de servir per a alguna cosa més que per a afrontar els problemes al estil Rajoy.