El VAR s'ha menjat els meus deures

VALÈNCIA. Cal mentalitzar-se. Fer un Carpe Diem futbolístic i viure la temporada estrenada com un compendi de xicotetes dosi d'adrenalina, esperant poc més que el somriure quan l'àrbitre de torn xiule el final. Tornem a aquells anys del Casanova, on l'equip jugava i s'animava per vocació, molt lluny d'aquelles nits on es jugava a Europa. Eixa visió de construir des de baix, amb jugadors tendres però necessaris en una economia fluixa propiciada per la total absència de projecte econòmic a mig termini. Algunes veus diuen
que l'únic interés del màxim accionista és guanyar diners per les comissions de les transaccions de jugadors. Caldrà, com sempre, demostrar-ho on toca, que no és a les xarxes socials.

Mentrestant, la pilota roda, amb unes sensacions de millora. Són miquetes. Brotes verdes, que diria aquell. Però no queda altra que seguir pensant que el millor patrimoni del club, afició a banda, són els jugadors i el nou equip tècnic. Purs de qualsevol conspiració per provocar l'embarrancament del club. S'ha de viure cada acció com una victòria. Vibrar amb les coses
menudes, com l'alegria de Vallejo al fer gols, la ràbia de Maxi al celebrar o la solidesa de Kondogbia per mantindre un centre del camp jove per necessitats de l'actual guió.

Ho han de vore. No es pot anar a escola amb llapis i paper quan la resta porten tabletes electròniques. Podràs traure notes iguals o millors, però te costarà més. I no val argumentar que, els anterioments nomenats com 'els de negre', sempre fan errades en contra. Ni les errades primitives ni les tecnològiques del VAR. I pensar que el sistema del club dels joves és bo i que el que falla són altres. Una cosa molt de Meriton, tan donada a traure pit per xicotetes victòries. Ells, els gestors actuals, que no tenen la
justa mida de les celebracions i els gestos. Recorden allò de Celades quan va ser acomiadat. Va existir un Valencia CF a.m., abans de Meriton, i existirà un altre d.m., si arriba el cas. I el Valencia CF a.m. era d'aquell que patia, d'aquell que feia pujar a jugadors de tercera a primera, fent-los mites, com Fernando, Quique, Arroyo i molts més. Que celebrava les victòries amb trofeu com si foren l'última de la vida, al estar ensenyats que toca un titol cada deu anys.

Eixa magnitud té el Valencia CF. Vivint des del patiment i celebrant, des del cor, les xicotetes victòries. No des de la supèrbia. I fent els deures
per seguir tenint l'estatus de club gran. No val arribar a la classe de la lliga i plorar-li a la mestra perque el VAR s'ha menjat els meus deures. Això són excuses de mal estudiant. I queda lleig per a uns tipos tan ben
preparats. No creuen?