Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

GRUPO PLAZA

OPINIÓN

Crisi

El discurs de què s'han sumat menys punts dels que han merescut també ha quedat caduc. Però el que més m'inquieta és que capità i entrenador, asseguren que no estan preocupats. Que el gran problema és la falta d'encert de cara a la porteria rival i que este aplegarà. Però quan? Quan arribarà?

22/10/2018 - 

VALÈNCIA. El València està en crisi. En el sentit etimològic de la paraula, no crec que hi haja un millor vocable per a descriure la situació actual per la qual està travessant el conjunt blanc-i-negre. Entre altres coses, perquè estes cinc lletres de les quals tant es fuig en el món del futbol no tenen un significat negatiu en el seu origen. La crisi és el moment en què la rutina ha deixat de servir-nos com a guia i necessitem optar per altres camins renunciant al que ara utilitzem. Naturalment, esta decisió ha de fer-se d'una manera prudent i sempre tenint en compte les conseqüències de cada alternativa. Però s'ha de fer. És moment de prendre eixa decisió. Si vols resultats diferents, actua de manera diferent. I parlant del València, que sona dur dir-ho però suma una única victòria en onze partits de competició oficial, queda clar que les coses han de canviar. I han de canviar ja.

No seré tan atrevit d'assegurar que a l'equip l'han agafat la matrícula o que a Marcelino li falta capacitat tècnica com per a variar un sistema, però després de dos mesos de temporada no hi ha dubte que l'immobilisme no ens porta a cap lloc. A cap lloc que no tinga a veure amb el nerviosisme. Perquè dissabte, per primera vegada, vaig detectar eixe sentiment en els protagonistes. Primer i principal en l'entrenador i el seu cos tècnic. Davant el Leganés, hi hagué tres futbolistes que jugaren fins en tres posicions distintes en poc més de 70 minuts: Wass, Soler i Rodrigo. El danés d'interior per un costat, d'interior per un altre, de lateral; Carlos per dins, per fóra...i així podia continuar però crec que no cal. Sempre encorsetats en un mateix dibuix, en el mateix esquema. Eixe que retornà al València a estar en el més alt però que ara no funciona. Per moments, els jugadors es desesperen i ens desesperen. Parlen entre ells, gesticulen durant el partit i miren a la banqueta. No troben respostes. Almenys no tan nítides com mesos enrere. La incertesa ha aparegut.

Fins i tot, la incomoditat apareix també amb el micròfon davant. Ni tan sols la política híper proteccionista dels clubs cap als que consideren els seus actius -i no és exclusiva del València, ni molt menys- impedix que la realitat desaparega. Deixant a un costat el debat futbolístic, un tipus com Parejo, capità, amb més de set campanyes defensant la camiseta amb la rata penada en l'escut, no pot dir que despús-ahir el València va fer “un gran partit”. No, davant el Leganés no. No i menys després del mal inici de temporada. Que el combinat de Mestalla va ser amo i senyor de la possessió, que el resultat fou injust, que els de Pellegrino arribaren una vegada i de penal...tot açò és cert. Tan cert com insuficient per a utilitzar-lo com a excusa. Sols després del gol de l'empat de Gayà, sols aleshores, l'equip va estar a l'altura. Però la falta de temps i, de nou, de punteria van evitar la remuntada.

El discurs de què s'han sumat menys punts dels que han merescut també ha quedat caduc. Però el que més m'inquieta és que capità i entrenador, asseguren que no estan preocupats. Que el gran problema és la falta d'encert de cara a la porteria rival i que este aplegarà. Però quan? Quan arribarà? Passen les dates i la distància amb els llocs capdavanters continua sent massa ampla. El València seguix sent pla en atac. No genera res o quasi res. Els blanc-i-negres s'han tornat previsibles. Com ho eren la passada temporada quan l'oponent se'ls tancava. Aleshores, l'extrema efectivitat tapava els dèficits tàctics. Enguany està succeint el contrari. I a més, ara els rivals no et deixen córrer i sense espais, l'embús és una constant.

Temps hi ha per a reaccionar. La campanya no ha fet més que començar, però s'ha de tindre voluntat de canvi. Acceptar el problema i actuar. Començant pel compromís de demà davant el Young Boys. La primera final. En octubre, sí, però tot el que no siga guanyar a Suïssa seria dir adéu a qualsevol opció real de classificar-se per als vuitens de final de la Champions. I ja no estem per a més disgustos. Ja no.

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email