X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información
GRUPO PLAZA

opinión

Fins als ous

13/05/2019 - 

VALÈNCIA. Ja era divendres. Quedaven pocs minuts per a arribar a la una de la matinada quan posava la clau en el forrellat i entrava en casa. De seguida creuí el corredor, guardí la motxilla i em seia al sofà. Havia sigut una vesprada-nit intensa. Des de les set de la vesprada en directe: primer en la ràdio, més tard en la tele. Estava mort. I ara que han passat les hores m’adone que era un cansament mental que no físic. Però en eixe moment necessitava frenar. Parar i digerir tot el que havia viscut. Sense encendre la llum, a fosques. En silenci. Estava tocat, ho reconec. Tot i que m’agrada ser prudent he de reconéixer que quan marcà Gameiro l’un a zero davant l'Arsenal em vaig visualitzar a Bakú. Este pensament encara no se m’havia anat del cap. Era com quan sent nano t’ensenyaven un caramel per a més tard quedar-te sense ell. Mentre, les xarxes socials tiraven fum. Tot estava malament, ningú valia. El caos s’havia apoderat de l’entorn blanc-i-negre.

No ho podia entendre: de veres era un fracàs estrepitós caure en les semifinals de l’Europa League? Se li ha d’exigir guanyar títols al València? O jo m’he tornat massa blanet o algú està passant-se de la ratlla. Al València, a este València se li ha d’exigir que competisca, que es deixe la pell, que ho done tot i que arribe fins a on li donen les forces. Naturalment que Marcelino ha de millorar, per descomptat que no estigué encertat traent a Coquelin contra el Vila-real ni amb el seu plantejament a l’Emirates. I clar, també van fallar Garay i Gayà. I Neto tampoc va estar fi. Com Guedes desesperat…però no podem oblidar que tots ells, sí ells, els que ja no servixen per a res, havien catapultat al club a estar viu en les tres competicions fins al 9 de maig, fins a dos setmanes d’acabar la temporada, fins que aparegueren Aubameyang i Lacazette. I que volen que els hi diga, passe el que passe a la fi, jo signe açò per al pròxim any. I per al següent. Quan estàs ahí, quan aplegues amb opcions, obtindre premi és una simple qüestió de constància. Ahir va quedar demostrat. Per primera vegada en tota la Lliga, el València és equip de Champions. Pucela decidirà.

Feta esta primera conclusió, em tombí. Seguia fotut. Més enllà del que havia succeït sobre l’herba, l’enfrontament a la graderia em va superar. Comprovar com en un partit tan decisiu, la notícia estava en el frec a frec entre aficionats em trencava l’ànima. Sols l’aplaudiment de cloenda amb el qual acomiadaren als jugadors els pocs seguidors que quedaven em consolava un poc. Com era possible haver arribat a esta situació? Em repetia una i una altra vegada. Com de tacada quedava la rata de penada de l’escut protagonitzant unes imatges que feien vergonya? Quin fàstic! I no, ho sent. No seré jo qui assenyale a un únic culpable. Responsables, en major o menor mesura, ho són tots. Em referisc, clar està, a la situació. No parle dels idiotes que, segons diverses denúncies públiques i privades, coaccionaran i insultaren a altres valencianistes. Eixos, com el de la salutació nazi a Londres, al carrer i que tot el pes de la justícia caiga sobre els seus muscles.

Dit açò, Anil Murthy, diplomàtic de carrera, no ha exercit bé la seua professió. S’ha enganyat. Per guanyar la seua particular batalla, s’ha oblidat de tindre cintura. Ell pot estar ‘fins als ous’ com va escriure en el seu perfil de twitter, però no són formes. Entenc perfectament que un acabe fart de faltes de respecte, d’insults, sobretot de comentaris racistes realment vomitius, però de vegades, per un ben major, toca tragar i esperar el millor moment. Tragar per a què l’equip no es vera afectat, per a què el míster no siga qui haja de demanar el suport unànime de la gent quan t’estàs jugant la vida. I sé que no és senzill, però en açò consistix precisament la diplomàcia, en tindre cert sentit d’estat, o en este cas, de club.

Perquè el fons de la qüestió el coneixem des de fa mesos: el president no comulga esta Curva Nord i vol erradicar als seus actuals rectors. Ells ho saben, són conscients des de fa mesos que estan sentenciats. Segons uns perquè no feren costat a Lim durant el procés de venda, segons els altres perquè volen una graderia d’animació més sana. I eixa guerra tenia un guanyador des que arrancà: Murthy. Però no ha sabut vèncer. L’únic que demane és que ajude per a què deixe de perdre el València. Com dijous. Això sí que ens té a molts fins als ous. 

Noticias relacionadas

next

Conecta con nosotros

Valencia Plaza, desde cualquier medio

Suscríbete al boletín VP

Todos los días a primera hora en tu email