Lim i el dinar dels... de la Champions

VALÈNCIA. La setmana passada es va disputar la final de la UEFA Champions League, eixa competició, com Peter Lim ens va recordar fa poc, que el València no ha guanyat mai. Hi hauria que recordar-li al singapurès que tampoc ho han fet altres equips com el Manchester City, l'Arsenal, el Tottenham Hotspur o l'Atlético de Madrid. Quatre dels equips que formaven part del selecte club fundacional del Superchiringuito ideat per Florentino Pérez i del qui els britànics desertaren en quant els seus seguidors es van donar compte que anava en contra de l'esperit que des de sempre ha caracteritzat el futbol, és a dir, la competició i la prevalença dels mèrits esportius sobre els empresarials.

En circumstàncies normals prepandèmiques, la llotja d'honor de l'estadi seu d'eixa final, de ben segur haguera sigut un lloc on el “postureo” i el networking hagueren estat a l'ordre del dia. Com el mateix accionista majoritari del València, que no amo, va dir en l'entrevista publicada fa unes setmanes al Financial Times, eixos esdeveniments són increïblement bons per deixar-se vore i per poder fer negocis. Com bé va declarar al rotatiu britànic, en una ocasió anterior, aprofitant un dinar previ a una final europea, va estar junt a altres propietaris de clubs: xeics, reis, mafiosos, negres, blancs i grocs, utilitzant les seues paraules. I sembla ser que estaven d'allò més divertits xarrant i discutint sobre el preu què s’havia pagat per determinats jugadors. Vaja, com si foren xiquets intercanviant-se cromos al pati de l'escola.

Esta anècdota del dinar junt a la resta d'afirmacions aparegudes al Financial Times, després de sis anys de silenci, m'han fet recordar el títol d'una pel·lícula francesa estrenada al 1988 i que posteriorment ha sigut adaptada per Hollywood i per diferents companyies teatrals. El film en qüestió és “Le Dîner de cons”, traduïda al valencià com “El sopar dels idiotes”.    

L'argument d'este llargmetratge naix d'una idea un tant estrambòtica a la par que cruel: una colla d'amics es reuneix cada dimecres per sopar amb el requisit per poder assistir de que cada un d'ells, obligatòriament, ha de portar un “idiota” per riure-se'n d'ell. Pierre Brochant, el protagonista, i els seus amics tenen entre  ells una espècie d'aposta: qui convide a l'idiota més idiota entre tots els idiotes serà el guanyador. Seguint esta trama Brochant entra en èxtasi en pensar que ha trobat una autèntica joia, un idiota integral, es mire per on es mire: François Pignon, un gris funcionari amb una gran passió per les construccions fetes a base de mistos. Allò que Brochant desconeix és que Pignon, a banda d’idiota, és un autèntic “gafarró”, un mestre en l'art de provocar catàstrofes. I com no es tracta de fer spoiler, no els contaré res més, tot i que els convide a vore-la de segur que riuran una bona estona.

Però, que volen que els diga: jo, després d'eixes declaracions al Financial Times, quan m'imagine eixe dinar entre Peter Lim i gent com el propietari del Chelsea i flamant guanyador de la Champions, Roman Abramóvic, o Nasser Al-Khelaifi del PSG, els Agnelli amos de la Juventus, o els Glazer del United, no puc deixar de pensar en François Pignon i en la resta de comensals.