La separació del Valencia CF

VALÈNCIA. El Valencia CF, com a institució, sembla un matrimoni en procés de separació. Les coses poden paréixer de portes cap afora normals, pero res és normal. Tot és gelat, funcionarial podriem dir. La situació mundial no ajuda, clar. Juntes directives que ni estan juntes ni fan coses de direcció. Comunicació per pantalles, preguntes en la junta general d'accionistes a colp de clic. Entre ells, els directius, i nosaltres, els aficionats, ja no hi ha quasi res que parlar. Suportar-se mutuament, que no és poc per a com està la cosa. I algun crit alliberador, quan es puga.

I enmig de tot, la pilota. Els jugadors que juguen a Mestalla amb l'eco de les seues veus com a única banda sonora. Ha de ser certament complicat ser allò en lo que es sustenta tota una institució i no poder tindre la principal força motivacional. Una celebració de Maxi sense cridar amb la comunió de la grada embogida, fent un cor comú cantant la paraula més bonica del futbol és menys celebració. I ara no ens podem permetre perdre cap celebració. Ni en el futbol, ni en la vida. 

2020 ens ha fet vells de repent. Per intens i per carregat. Rossi, Sol i Maradona ja no estan en el mateix món que nosaltres i el futbol sembla més un plat de menjar recalentat en safata de plàstic i de mala qualitat. No pels actors, per la rutina dels espectadors, que ja no la tenim. I encara que no traga córners o llance penals, la grada juga. Segur que la caldera Mestalla haguera ajudat a la confiança dels jugadors que, per la separació que estem vivint, comencen a mostrar símptomes de tindre alguns interrogants al cap. Pujar escalons de tres en tres per l'ansietat, que es tradueix en dubtar si eixir o no a tirar la línia o triar la selecció correcta de les opcions al cap quan tens el cuiro entre els peus. Potser no tinga res a vore, però els incendis provocats que es lligen als mitjans per les accions d'una de les parts litigants en esta separació juguen, en este cas, de manera negativa.

Les remuntades, les ganes de recollir la pilota ràpid de la porteria contraria perque vols, i pots, marcar un altre gol és l'adrenalina brollar pel cos dels jugadors. Ara la tenen d'altra manera, mirant de reull a la llotja, amb eixa preocupació de la incertesa del futur perque no es sap de quin color va a ser 2021, que ja asoma la poteta, i del que tothom espera grans coses, vist el nivell que ens ha deixat l'any vigent.

Els matrimonis trencats poden tindre sang o no. Figurada, evidentment. I sembla que el cinquanta per cent del conflicte no mirarà pel en el procés. I no és bo. Obrirà ferides grans que deixaran marques per sempre. Es podria lluitar per la reconciliació i tornar a aquells dies de vins i roses no molt llunyans. Una sessió de terapia de parella com a últim recurs. Un perdó i tornar a començar, com la pel·li de Garci. Difícil. Però mereixem ser feliços. Com diu Carolina Ferré, que s'acabe el 2020.