Perquè en tot este guirigall eludim que l'entrenador de Meriton mai fou García Toral. El triat era altre; com altre era el director esportiu de la propietat. L'asturià és obra d'Alemany. El seu valedor. Qui va lluitar per ell. Qui li va traure del club als contraris a la seua candidatura, el va acollir i el va donar poders per afinitat i simpatia sense parar-se a pensar en lo nociu que resulta en terra d'enquina genètica cap els tècnics vestir-lo amb el segon tratge que més oposició genera: el de fitxador

Vote a favor de la ràpida i contundent decepció del València. Se'ns havia posat cara d'il·lusos massa ràpid. Així, amb la mateixa velocitat que un dilluns després de Cornellà este equip era una merda, al dijous, amb el fitxatge d'un xiquet que no veiem brillar des de novembre, tornava a ser sideral...

Diu Miquel Nadal que cadascú faria el centenari d'una manera, i que per no fer el nostre no hauríem de matar a ningú. Té raó, excepte en lo de no matar a ningú. D'alguna cosa hem de viure...

No imagine als milers de francesos tirats al carrer lamentant-se per eixa tirania del estil que imposen els sabudets del futbol modern. "Què vol dir açò de guanyar sense que el teu 9 tire a porta en tot el mundial? Què retornen la copa!" "Ni un rival, escolte bé, ni un rival ens ha generat perill. Açò és inadmissible, és una traïció al tiki-taka i a la República"...

Estius tornats en recessos de pau i felicitat, amb eixe punt de plaer culpable, perquè tractant-se del València sempre sospites que entre tanta cosa bona s'ha d'amagar algun truc, alguna catàstrofe esperant en el cantó, alguna alineació planetària que ho envíe tot a la merda...

Música. Etiqueta. Esta vesprada es presenta el València centenari i tot l'armatoste cerimonial que ens acompanyarà este curs. Samarretes i actes. Tal vegada, asseguren els més atrevits, algun anunci de calat. El què serà d'una entitat que fa temps que no sap què vol ser...

El futbol de seleccions no és lo meu. De fet, entre mundial i mundial, no veig ni un trist partit. Però reconec que els campionats del món tenen alguna cosa especial. És l'únic escenari on amateurs i estrelles rutilants segueixen competint en igualtat de condicions. Contenidor d'històries fascinants...

M'encanta el vídeo de Chicharito, viral a twitter durant les últimes hores. "Imaginemos cosas chingonas", diu, davant l'escepticisme del periodista, que atònit i cabal només sentencia amb raons. "Pero Javier, México no está para ser campeona del mundo". "¿Y por qué no podemos ser la Grecia de la Eurocopa, o el Leicester de la Premier?"...

No deixa de sorprendre lo poc que saben els clubs del seu propi passat. Generalment és una dolència que s'ha anat corregint als últims temps, amb els centenaris diversos de principis de segle, però encara resulta un mal que no està totalment sanat...

I precisament açò, l'absència de gent jove, és un altre assumpte preocupant. On està? Per què renuncia sempre a ser protagonista en l'associacionisme civil valencianista? Què estem fent?

Per als que cada vegada trobem menys al·licients en el futbol i estem ja avorrits d'ell, necessitem a xicons com Zaza. Personatges d'eixe calibre emocional que representen perfectament la vida mateixa. Que no enganyen, que no taquen. Que transmeten amb un simple gest més que altres amb un milió de paraules.

Lo normal és açò, no quedar 12º. Capisci? Lo normal és celebrar títols, que és el que ha guanyat esta entitat almenys una vegada per dècada des de 1919. En lloc d'embardissar-nos en xerrameca inútil concentrem eixes ànsies de reconeixement i glòria a evitar que la 2010-19 siga la primera en cent anys a acabar en blanc...

L'altre dia, a tuiter, molts em van dir que preferien ficar-se en vuitens de la Champions, "perquè dóna molts diners" (sic), a guanyar una Europa Lliga i evitar així que el València tanque la seua primera dècada en un segle sense títols. Un minut després d'acabar el partit a Vila-real el propi club destacava la Champions milionària que anava a jugar...